divendres, 8 d’abril de 2016

El Crist còsmic



Apunts,   11a  Trobada (Curs 2015-2016).

La fe cristològica afirma que Jesucrist té a veure amb el misteri de la creació i no només amb el de la redempció. Es desprèn de Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula» (Jn 1,1) I de Pau: El «Fill estimat» ha estat «engendrat abans de tota la creació» (Col 1,13-15) També a nosaltres, Déu «ens escollí en ell abans de crear el món» (Ef 1,4).
Crist abasta tot L'univers. No interessa només als creients, sinó que té a veure també amb tots els éssers humans. I, no interessa només als humans, sinó a tots els éssers de l'univers. El messianisme de Crist el podem trobar en altres humans i en els processos còsmics.
La cosmologia moderna entén el cosmos com una cosmogènesi i l'antropologia com antropogènesi. Això vol dir que l'evolució no es limita als éssers orgànics, sinó a tot l'univers que va sorgir del Big Bang fa 15.000 milions d'anys, en un procés evolutiu.
Tot el que existeix ja existia en l’univers d’alguna forma; també la idea de Déu abans d'estar en la ment i en el cor de les persones (AT), i abans de revelar-se en Jesús (NT). El «Crist» encarnat en Jesús ja existia abans del procés cosmogènic i antropogènic. Pierre Teilhard de Chardin, va intuir un element «crístic» en l'univers, que és assumit pels creients.
El títol de «Crist / messies» (l’ungit i predestinat) que els cristians donem a Jesús, no és un nom propi, sinó un adjectiu qualificatiu. Un adjectiu que compartim però que en Jesús adquireix un tal grau de densitat i intimitat que ens obliga a reconèixer que ell i el Pare són una mateixa cosa (cf. Jn 10,30). Tanmateix, tots, i no només els cristians, som portadors d’un cert grau de messianisme. I alguns esdevenen, fins i tot, en referents crístics.
L'encarnació de Jesús s’emmarca en l’univers i en el misteri, vers el punt omega. Només llavors cobrarà sentit parlar de l'encarnació que es produeix dins el procés evolutiu. La connexió de Crist amb tot l’univers. Teològicament, «l'encarnació és l'elevació de tot l'univers en la direcció de la persona divina». L'encarnació no és només l’assumptus homo Jesús, sinó de tota la humanitat que comença a pertànyer a Déu, prenent consciència de que el Verb segueix emergint de la matèria i en la història fins verbificar l’univers sencer i introduir-lo en el regne de la Trinitat, en el que tot estarà en el Tot.
El Jesús històric, que era part de l'univers, per la resurrecció assumeix la totalitat del cosmos: «Senyor de l’univers». Pau va escriure sobre la resurrecció: el Jesús fet de «carn» passa a ser el Crist fet d’«esperit» (que és la manera de ser de Déu); assumint, per tant, un «cos espiritual» (cf. 1C0 15,45)
Per la resurrecció Jesús és com si fos transportat al terme del procés evolutiu i aconseguís el punt omega. Ell inaugura un nou ésser: «els qui viuen en Crist són una creació nova» (2Co 5,17).
Jesús passa de Verb preexistent a Verb transfigurat. El Crist còsmic i universal engloba totes les fases de la manifestació del Verb a l'interior de la creació en evolució. La nostra vinguda al món el i el nostre treball es realitza en contacte amb el Crist ressuscitat i còsmic, assumint forma sacramental, que Teilhard de Chardin, al desert de Gobi a la Xina, un dia de Pasqua, ho va convertir en eucaristia: «Ja que avui, jo el vostre sacerdot, no tinc ni pa, ni vi, ni altar, estendré les mans sobre la totalitat de l'univers i prendré la seva immensitat com a matèria del meu sacrifici; hoc est corpus meum». (La missa sobre el món, Himne de l’univers)

Apunts: Salvador Sol.  Text: Leonardo Boff. (10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de Juan-José Tamayo Acosta)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada