divendres, 19 de febrer de 2016

Jesús, el Regne i l’Església

Apunts,   8a  Trobada (Curs 2015-2016).


Segons la constitució Lumen gentium «Jesús va començar la seva Església amb l’anunci de la bona noticia, és a dir, l’arribada del Regne de Déu» (LG, 5). Marc i Mateu repeteixen les paraules de Jesús quan anunciava la bona nova: «s’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». (Mc 1,15 / cf Mt 4,17). El Regne exigeix: conversió i aporta  joia pels pobres, i és força alliberadora del món corromput per tal que assoleixi la plenitud de les promeses de Déu.

El Regne s’entén com un paradigma d’esperança, llibertat i justícia.

Per W. Kasper, el «Centre i marc de la predicació de Jesús fou el Regne». I per H. Küng, «La causa de Jesús és la causa de Déu en el món: el Regnat de Déu» aquí a la terra.

Per Jon Sobrino, «Jesús no volia fundar una Església. Això no va ser l’objecta de la seva predicació». «El Déu de Jesús –ha escrit González Faus- no és accessible al marge del Regne». Per tant, si volem saber què és exactament el misteriós Regne de Déu hem de dirigir la mirada vers Jesús. Parlar del «regnat de Déu», és per Marc parlar d’«Evangeli» o «Bona Nova», doncs que anuncia l’arribada de la salvació de: pobres, pecadors i malalts.

Jon Sobrino proposa tres vies per entendre el Regne de Déu, realitat primera i última en la predicació de Jesús: la via del Regne com a concepte, la de la praxis de Jesús i la dels destinataris. Tres vies que es complementen.

a) El concepte del regne. És la idea de Déu com a rei. Aquesta idea ja la tenia el poble jueu abans de l’aparició de la reialesa del s.XI aC. I que van perdre amb la invasió dels assiris i amb l’exili a Babilònia. Per això esperaven que Déu mateix vindria a regnar en persona par a implantar de veritat la justícia.

b) La praxis de Jesús. L’anàlisi dels signes, tant explícits (miracles, exorcismes, acollida de pecadors), com implícits (dinars), y les paràboles (que presenten el Regne per analogia). Per aquestes vies els apòstols van reconèixer el Jesús de Nazaret en el Crist ressuscitat. Jesús comparteix dinars. Als pobres (els multiplica el pa), als «pecadores y publicans» (els dóna el perdó) i als deixebles (els ensenya a compartir). Això són signes del temps messiànic.  

c) Els destinataris. El Regne va destinat als pobres, als afligits i als perseguits; benaurances. Com ha escrit G. Gutiérrez: la memòria de Jesús crucificat és la crucifixió actual del poble. La mort de Jesús és conseqüència de la seva passió per la justícia.
                                                                                             
El Regne «Ja» és present, però «encara» no. No amb la seva plenitud. (O. Cullmann). El Regne de Déu apareixerà plenament quan acabi el món pecador (Lc 17,26-30), quan acabin els sofriments (Mt 11,5) i la mort sigui superada (Lc 20,36).

El Jesús històric no fundà l’Església. Aquesta és un esdeveniment postpasqual. En la mesura que apareix l’Església el Regne es desplaça. Jesús predicava el Regne l’Església predica Jesús el Crist. Ni Pau ni Joan parlen del «Regne», són apòstols cristològics. 

Per Bultmann l’Església es constitueix en l’Imperi Romà, sota la cultura hel·lenista. Així cal entendre la frase de Loisy: «Jesús anuncià el Regne i el que arribà fou l’església».


Jesús és el fonament de l’Església; l’assemblea de comunitats cristianes centrades en Jesús; confessant que ha esdevingut el Crist, que vessa el seu Esperit rebut del Pare: L’Església, és «presagi del Regne de Déu definitiu» (H. Küng); sagrament. de Jesús el Crist.

Salvador Sol, Sobre un text de: Casiano Floristan

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada