divendres, 14 de novembre de 2014

ÈXODE I LLIBERTAQT, PRINCIPI DE LA HISTÒRIA.

Apunts 4a Trobada
 
«El Senyor digué a Abraham: Sàpigues que els teus descendents viuran com a immigrants en un país que no serà el seu. Allí els faran esclaus i els oprimiran durant quatre-cents anys. Però jo els faré justícia contra la nació que hauran servit», (Gn 15, 13-14)
Un cop alliberats, els hebreus van mirar enrere, i es van trobar a Egipte com a servents i esclaus, o vagant com «hapirus», sotmesos per lleis opressores, a les ciutats d’Egipte o en els petits regnes cananeus. La Bíblia situa aquest sistema d’opressió a Egipte com a paradigma de ciutat injusta. 
El poder dominador és amo dels diners i les armes. Els esclaus no tenen poder, només tenen el crit de dolor que els obre el cel, i la consciència de la seva dignitat com a persones. El dolor dels humans no deixa Déu indiferent: «mira l’opressió del poble, i escolta els seus laments». (cf Ex 2,23-25)
Els pobles esclaus necessiten líders carismàtics, i Déu els dona Moisés. Que era hebreu, criat a la cort egípcia, i un dia «recorda el seu origen» (cf Ex 2,11-25) i, amb el seu germà Aaron, assumeixen el repte de conduir el poble vers la terra promesa. Per això han de mentalitzar i disposar el poble per l’alliberament. (cf Ex 4,29-31). El poble ha de prendre consciència de llibertat i compromís.
El procés d’alliberament pot semblar fàcil, però resulta que, de manera general, no és així. El poble vol que l’alliberament vingui de fora, sense dificultats ni fatigues. Però les dificultats hi són, i d’alguna manera són imprescindibles per tal que la llibertat sigui autèntica. Per això, la tasca de mentalització en profunditat comença quan comencen els problemes.
El faraó s’endureix. El camí de la llibertat no afecta solament als hebreus: la seva iniciativa incideix en el teixit de poders i interessos de la societat establerta. El faraó vetlla pel seu poder (econòmic i polític...) i, reacciona volent mantenir l’ordre que ell mateix ha establer pel seu benefici. Per això la primera mesura que pren és la d’endurir l’esclavitud, reforçant les l’acció policial. Considera que el problema és de caràcter terrorista i el vol sufocar per la força. (cf Ex 5,4-13)
L’Escriptura mostra, de forma significativa, que aquest enduriment del faraó és obra de Déu. « Però el Senyor va endurir el cor del faraó, que no deixà sortir els israelites». (Ex 10,20). Els opressors pensen en la força i la utilitzen com si la força fos la raó del món. D’aquesta manera s’enceguen a sí mateixos i perden la raó, i donen «pals de cec» contra un poble al qual no saben entendre i que se’ls escapa de les mans. El poder no ho controla tot. Sobre Egipte caigueren una successió de plagues (fins a deu) que demostren la seva debilitat. El faraó es vol divinitzar, però la naturalesa li barra el pas amb trets de duresa i violència. Així ho recull el llibre de la Saviesa; «La maldat covarda es condemna ella mateixa. [...] Només hi ha por quan falla l'ajuda que ve de la raó». (Sv 17,11-12).
Els hebreus esclavitzats, i en terra estrangera, s’unien davant Déu per a celebrar la festa del xai, la seva pasqua. (cf Ex 12, 11-14). Posen en mans de Déu la seva existència per indicar que la llibertat és un do de gràcia i s’ha de rebre de forma gratuïta i misteriosa. (cf Ex 14, 1-4s). Només quan comencen a avançar, Déu els envia el vent que asseca les aigües del mar, i els egipcis són aniquilats, no pas per Déu, sinó per ells mateixos, que moren sota el mar del propi orgull i prepotència. (cf Ex 14, 10-18). «Aleshores la profetessa Maria, germana d'Aaron, va prendre el tamborí i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. Maria entonava la tornada: Canteu al Senyor / per la seva gran victòria; / ha tirat al mar / cavalls i cavallers». (Ex 15,20-21) 
Però quan acaben els cants arriba l’exigència del camí, la responsabilitat de convertir-se en poble de persones lliures, respectant l’aliança amb Déu. Un Déu que els ha tret dels déus falsos, i de l’esclavitud en què vivien, per a convertir-los en comunió d’alliberats. Déu no pacta amb esclaus. Només quan el poble aconsegueix la maduresa els dicta la seva llei i els demana fidelitat. (cf Ex 20, 1-17). Ara són els alliberats que s’han d’inventar la seva pròpia marxa en actitud de gràcia, solidaritat compartida i valentia; han d’aprendre a caminar de forma nova, pel desert.

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada