divendres, 31 d’octubre de 2014

ABRHAM, PROMESA I CAMÍ

Apunts 3a Trobada

L’Antic Testament (AT), no està escrit per escandalitzar-nos. És un llibre que explica el camí dels humans que busquen Déu, en un procés històric, en el que es barregen lluites, violències i tendreses. El llibre no pretén ser edificant, sinó una catarsi (purificació alliberadora de les emocions primàries) de la condició humana de la que som hereus.
La història d’Israel s’escriu des d’un Déu que es manifesta a un poble que es descobreix creador, que no té els camins marcats, i per tant, és responsables del seu destí. I, és en els moments més gloriosos de la monarquia davídica quan el jahvista escriu la història, a partir d’Abraham, sentint-se poble escollit i intentant descobrir el misteri de la vida, en un record de confessió i pregària. 
La historia sagrada comença amb la genealogia dels patriarques. Abraham, Isaac i Jacob. Abraham destaca pels seus trets religiosos (és el primer monoteista). Isaac queda una mica deslluït. Jacob és, l’«arameu errant» que amb els seus dotze fills (dotze tribus) funda Israel. 
En Abraham es concentren les promeses primitives. Abraham va ser una figura individual que es convertí en signe del poble d’Israel. «Abram travessà el territori fins a Siquem, a l'Alzina de Morè. En aquell temps els cananeus eren els amos del país. El Senyor es va aparèixer a Abram i li digué: --Donaré aquest país a la teva descendència». (Gn 12, 6-7)
La terra pertany a Déu, és realitat sagrada, per això la pot regalar com un do de la seva gràcia. No està a favor dels poderosos que posseeixen la terra per la força El Déu d’Abraham és garantia de vida. «Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència» (Gn 15,5); «t'ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar. Els teus descendents posseiran les ciutats dels seus enemics» (Gn 22,17).
Abraham, per fer-se depositari de la promesa ha de situar-se en un principi de ruptura. Ha de posar-se en camí vers un futur incert. I, en aquest camí de ruptura, és on troba Déu; allà on es neguen els «déus» antics. Sense assumir aquesta ruptura, no és possible entendre què significa Abraham.
L’escrit del jahvista (s.X a.C.) ens situa en el nucli de la promesa: «El Senyor va dir a Abraham: Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré. D’aquesta manera: Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom». (Gn 12,1-2)
És important veure que Abraham no ha iniciat aquest camí en benefici propi, sinó que s’ha posat al servei de tota la humanitat, com a principi de transformació universal. No és un camí de tipus interior, espiritualitzant, sinó arrelat a la terra, al menjar compartit, a la solidaritat entre els pobles. D’aquesta manera s’inverteix la paraula de mort i maledicció dels orígens. (Gn 3,14-19) Enfront del pecat d’Adam i Eva, la benedicció d’Abraham significa un futur d’existència abundant sobre el món. Enfront de la violència de Caín, suposa pau pels pobles. Enfront del risc d’aniquilació pel diluvi, s’obre un espai d’existència en la que tots poden dialogar i comprendre’s.
Déu demana a Abraham la vida del fill. Això significa anul·lar la seva supervivència. La seva pròpia mort no l’hagués commogut tant. Doncs bé, en el lloc d’aquesta incomprensible obscuritat Abraham hi va posar la fe. La vida només té sentit en allò que estem disposats a lliurar a Déu.
Alguns segles més tard, l’autor sacerdotal (s.V a.C.) fa un resum de la mateixa tradició, en un moment en què s’han trencat els vells principis de la vida. Els jueus estan exiliats (Babilònia) i des d’allà descobreixen i acullen la mateixa paraula originaria de Déu; el pacte amb Abraham. I, per sobre de la llei de Moisès, que ells no han complert, l’autor destaca la fe del patriarca.
En aquest mateix sentit, Pau, dirigint-se al romans, també posa la fe davant la llei: «La promesa, doncs, va quedar assegurada a tota la descendència, no tan sols als qui havien d'observar la Llei, (jueus) sinó també als qui participen de la fe d'Abraham, que és pare de tots nosaltres». (Rm 4,16)

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada