DÉU ÉS DE TOTHOM
Comentari a l’evangeli (Jn 3,16-18) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en elnom del Fill únic de Déu.

Comentari
Poques frases hauran estat tan citades com aquesta que l’evangeli de Joan posa als llavis de Jesús. Els autors hi veuen un resum de l’essencial de la fe, tal com es vivia entre molts cristians a començaments del segle II: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit».

Déu estima el món sencer, no només aquelles comunitats cristianes a les quals ha arribat el missatge de Jesús. Estima tot el gènere humà, no només l’Església. Déu no és propietat dels cristians. No ha de ser acaparat per cap religió. No hi cap a cap catedral, mesquita o sinagoga.

Déu habita en tot ésser humà acompanyant cada persona en les seves alegries i les seves desgràcies. No deixa abandonat ningú, perquè té els seus camins per trobar-se amb cadascú, sense que hagi de seguir necessàriament els que nosaltres li marquem. Jesús el veia cada matí «fent sortir el sol sobre bons i dolents».

Déu no sap ni vol ni pot fer altra cosa sinó estimar, perquè en allò més íntim del seu ésser és amor. Per això diu l’evangeli que ha enviat el seu Fill, no pas per a «condemnar el món», sinó perquè «el món se salvi per mitjà d’ell.» Estima el cos tant com l’ànima, i el sexe tant com la intel·ligència. L’únic que voleu és veure ja, des d’ara i per sempre, la humanitat sencera gaudint de la seva creació.

Aquest Déu pateix en la carn dels famolencs i els humiliats de la terra; està en els oprimits defensant la seva dignitat, i en els qui lluiten contra l’opressió encoratjant el seu esforç. Està sempre en nosaltres per «buscar i salvar» el que nosaltres espatllem i fem malbé.

Déu és així. El nostre error més gran seria oblidar-lo. Més encara. Tancar-nos en els nostres prejudicis, condemnes i mediocritat religiosa, impedint a la gent cultivar aquesta fe primera i essencial. Per a què serveixen els discursos dels teòlegs, dels moralistes, dels predicadors i dels catequistes si no desperten la lloança al Creador, si no fan créixer al món l’amistat i l’amor, si no fan la vida més bella i més lluminosa, recordant que el món està embolcallat pels quatre costats per l’amor de Déu?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 31 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Déu és de tothom” que es fonamenta amb els fragments (16-18) del capítol 3 de l’evangeli Joànic.

En aquesta nova homilia per la festivitat de la Santíssima Trinitat, se’ns recorda l’amor incondicional de Déu per a tots els homes i dones d’arreu del món, al marge de les seves creences i/o religions. Qüestió aquesta molt important, doncs moltes vegades se’ns ha volgut fer creuera que només podia ser del catòlics, concepció que volgudament o no, era i és pels que encara ho defensen, altament erràtica.

Poques frases hauran estat tan citades com aquesta que l’evangeli Joànic posa als llavis de Jesús. Els autors hi veuen un resum de l’essencial de la fe, tal com es vivia entre molts cristians a començaments del segle II: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit». Déu estima el món sencer, no només aquelles comunitats cristianes a les quals ha arribat el missatge de Jesús. Estima tot el gènere humà, no només l’Església. Déu no és propietat dels cristians. No ha de ser acaparat per cap religió. Ni per cap catedral, mesquita o sinagoga.

Déu habita en tot ésser humà acompanyant cada persona en les seves alegries i les seves desgràcies. No deixa abandonat ningú, perquè té els seus camins per trobar-se amb cadascú, sense que hagi de seguir necessàriament els que nosaltres li marquem. Jesús el veia cada matí «fent sortir el sol sobre bons i dolents». Déu no sap ni vol ni pot fer altra cosa sinó estimar, perquè en allò més íntim del seu ésser és amor. Per això diu l’evangeli que ha enviat el seu Fill, no pas per a «condemnar el món», sinó perquè «el món se salvi per mitjà d’ell.» Estima el cos tant com l’ànima, i el sexe tant com la intel·ligència. L’únic que voleu és veure ja, des d’ara i per sempre, la humanitat sencera gaudint de la seva creació.

Aquest Déu pateix en la carn dels famolencs i els humiliats de la terra; està en els oprimits defensant la seva dignitat, i en els qui lluiten contra l’opressió encoratjant el seu esforç. Està sempre en nosaltres per «buscar i salvar» el que nosaltres espatllem i fem malbé.

Déu és així. El nostre error més gran seria oblidar-lo. Més encara. Tancar-nos en els nostres prejudicis, condemnes i mediocritat religiosa, impedint a la gent cultivar aquesta fe primera i essencial. Per a què serveixen els discursos dels teòlegs, dels moralistes, dels predicadors i dels catequistes si no desperten la lloança al Creador, si no fan créixer al món l’amistat i l’amor, si no fan la vida més bella i més lluminosa, recordant que el món està embolcallat pels quatre costats per l’amor de Déu?

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge festivitat de la Santíssima Trinitat, ens suggereix no descuidar-nos que Déu no és ni pot ser exclusiu pels catòlics, ni pels cristians o pels membres de les religions històriques. Si com sembla tothom estem d’acord que Déu, és el creador no només del nostre habitatge: la Terra, sinó de tota la immensitat de tot l’univers, que encara a dia d’avui, tot i els molts avenços científics realitzats encara resta moltíssim per conèixer. Aleshores com es pot creure o induir a creure que Déu només estima a una minoria dels humans i que aquests només són els membres d’una determinada religió? Això, si algú encara manté aquesta teoria o creença, en primer lloc és un pobre ignorant que algú li ha fet creure aquesta aberrant creença. Déu, per entendre’ns, estima a tota la humanitat, incloent-hi el poble jueu que no fa tants anys que pel divendres de la Setmana Santa, hi havia una costum que se’ns induïa anar a l’església “a matar jueus”...