SEGUIR JESÚS DES DE LA FAMÍLIA
Comentari a l’evangeli (Mt 2,13-15.19-23) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s'aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva't de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo». Josep es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s'hi quedà fins que Herodes va morir. S'havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d'Egipte el meu fill».

Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s'aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i ves-te'n al país d'Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo». Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d'Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d'Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n'anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè».

Comentari.

És possible prendre junts la decisió de seguir Jesús en família? No és gens fàcil. És una decisió que cal preparar i madurar a poc a poc, respectant tothom, ja que és una decisió personal de cadascú. Són els pares creients els primers responsables de crear un clima apropiat.

Des del començament ha de quedar clar que seguir Jesús no és copiar un model reproduint els trets d’un Mestre del passat de manera passiva, infantil i sense cap creativitat. És una aventura molt més apassionant. Els evangelis no parlen mai d’imitar Jesús, sinó de seguir-lo. Jesús no és un mirall, sinó un camí. Jesús ressuscitat és viu enmig nostre, al centre de la família. Més encara, el seu Esperit és dins de cadascun de nosaltres, sostenint, encoratjant i inspirant les nostres vides. Hem d’escoltar la seva crida a seguir-lo avui de manera creativa, confiant sempre en la seva força.

«Seguir Jesús» és una metàfora presa del costum que tenia de caminar uns passos davant dels seus deixebles. Per això ens recorda que seguir Jesús exigeix «fer passos»: prendre una primera decisió, posar-nos en camí, deixar-nos guiar per l’Evangeli, aixecar-nos quan hem caigut, tornar-nos a orientar quan ens hem perdut… Per impulsar el seguiment a Jesús amb realisme crec que hem de recuperar la lectura de l’evangeli en família, primer entre els pares, després, si és possible, amb els fills.

Els evangelis no són llibres didàctics que exposen doctrina sobre Jesús. No són catecismes. El primer que s’aprèn als evangelis és l’estil de vida de Jesús: la seva manera d’estar al món, la manera de fer la vida més humana, la manera de pensar, de sentir, d’estimar, de patir.

Els evangelis van ser escrits per suscitar nous deixebles i seguidors. Són relats que conviden a canviar, a seguir de prop Jesús, a identificar-se amb la seva causa, a col·laborar-hi obrint camins al regne de Déu. Per això han de ser llegits, meditats i compartits escoltant la crida a entrar en un procés de canvi i conversió.

No pensem en una cosa molt complicada. Es tracta de llegir els relats molt a poc a poc, aturar-se en la persona de Jesús; fixant-nos bé què diu i què fa. Després, entre tots, ens podem ajudar a fer algunes preguntes: quina veritat ens ensenya o ens recorda Jesús amb la seva actuació? A què ens crida? Com ens anima i encoratja amb les seves paraules?

Una família comença a seguir de debò Jesús quan comença a introduir a casa la veritat de l’Evangeli. No hem de tenir por de posar nom a les coses. Ens hem d’atrevir a destriar què hi ha de veritat evangèlica i què hi ha d’antievangèlic en els costums de la família, en la convivència, en els gestos, en la manera de viure. No per donar-nos les culpes els uns als altres, sinó per animar-nos a viure a l’estil de Jesús.

José Antonio Pagola, 

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 28 de desembre, Festivitat de la Sagrada Família, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir Jesús des de la família” té com a fonament els fragments (13-15.19-23 ) del capítol 2 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del diumenge que la litúrgia ens proposa celebrar la festivitat de la Sagrada Família se´ns proposa recuperar els tradicionals costums de viure des de el si familiar la fe cristiana que malauradament quasi s’ha perdut majoritàriament en el si de les famílies. És possible prendre junts la decisió de seguir Jesús en família? No és gens fàcil. És una decisió que cal preparar i madurar a poc a poc, respectant tothom, ja que és una decisió personal de cadascú. Són els pares creients els primers responsables de crear un clima apropiat.

Des del començament ha de quedar clar que seguir Jesús no és copiar un model reproduint els trets d’un Mestre del passat de manera passiva, infantil i sense cap creativitat. És una aventura molt més apassionant. Els evangelis no parlen mai d’imitar Jesús, sinó de seguir-lo. Jesús no és un mirall, sinó un camí. Jesús ressuscitat és viu enmig nostre, al centre de la família. Més encara, el seu Esperit és dins de cadascun de nosaltres, sostenint, encoratjant i inspirant les nostres vides. Hem d’escoltar la seva crida a seguir-lo avui de manera creativa, confiant sempre en la seva força.

«Seguir Jesús» és una metàfora presa del costum que tenia de caminar uns passos davant dels seus deixebles. Per això ens recorda que seguir Jesús exigeix «fer passos»: prendre una primera decisió, posar-nos en camí, deixar-nos guiar per l’Evangeli, aixecar-nos quan hem caigut, tornar-nos a orientar quan ens hem perdut… Per impulsar el seguiment a Jesús amb realisme crec que hem de recuperar la lectura de l’evangeli en família, primer entre els pares, després, si és possible, amb els fills.

Els evangelis no són llibres didàctics que exposen doctrina sobre Jesús. No són catecismes. El primer que s’aprèn als evangelis és l’estil de vida de Jesús: la seva manera d’estar al món, la manera de fer la vida més humana, la manera de pensar, de sentir, d’estimar, de patir. Els evangelis van ser escrits per suscitar nous deixebles i seguidors. Són relats que conviden a canviar, a seguir de prop Jesús, a identificar-se amb la seva causa, a col·laborar-hi obrint camins al regne de Déu. Per això han de ser llegits, meditats i compartits escoltant la crida a entrar en un procés de canvi i conversió.

No pensem en una cosa molt complicada. Es tracta de llegir els relats molt a poc a poc, aturar-se en la persona de Jesús; fixant-nos bé què diu i què fa. Després, entre tots, ens podem ajudar a fer algunes preguntes: quina veritat ens ensenya o ens recorda Jesús amb la seva actuació? A què ens crida? Com ens anima i encoratja amb les seves paraules?

Una família comença a seguir de debò Jesús quan comença a introduir a casa la veritat de l’Evangeli. No hem de tenir por de posar nom a les coses. Ens hem d’atrevir a destriar què hi ha de veritat evangèlica i què no hi ha d’evangèlic en els costums de la família, en la convivència, en els gestos, en la manera de viure. No per donar-nos les culpes els uns als altres, sinó per animar-nos a viure a l’estil de Jesús.

Al·leluia Col 3,16a

Que la paraula de Crist, en tota la seva riquesa,

tingui estada entre vosaltres.

Seguir Jesús des de la família, vet aquí un consell molt necessari i positiu, no obstant en els nostres dies actuals és quasi bé una quimera. Potser no és ben bé això, però certament és una realitat que avui els valors cristians que  se’ns ensenyaven, quan érem patits, que jo els qualificaria de manipulats pel franquisme amb el beneplàcit dels bisbes d’aleshores, que a dia d’avui una bona part encara segueixen aquella línia ideològica, doncs si no fos així el president de la Conferència Episcopal, no seria el Monsenyor Lluís Javier Agüello que sovint les seves intervencions són més polítiques (d’extrema dreta), que pastorals. Aquestes accions sexuals comeses per alguns dels clergues, avui tenen una resposta contundent del Vaticà, mentre les intervencions tendencioses-ament polítiques. Encara no tenen la corresponent resposta contundent.

 LI POSARÀS EL NOM DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 1,18-24) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l'acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l'àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.

Comentari.

Entre els hebreus no se li posava al nounat un nom qualsevol, de manera arbitrària, ja que el «nom», com en gairebé totes les cultures antigues, indica l’ésser de la persona, la seva veritable identitat, allò que se n’espera.

Per això l’evangelista Mateu té tant d’interès a explicar des del començament als seus lectors el significat profund del nom de qui serà el protagonista del seu relat. El «nom» d’aquell nen que encara no ha nascut és «Jesús», que significa «Déu salva». Es dirà així perquè «ell salvarà dels pecats el seu poble».

L’any 70, Vespasià, designat com a nou emperador mentre estava sufocant la rebel·lió jueva, marxa cap a Roma, on és rebut i aclamat amb dos noms: «Salvador» i «Benefactor». L’evangelista Mateu vol deixar les coses clares. El «salvador» que el món necessita no és Vespasià, sinó Jesús.

La salvació no ens arribarà de cap emperador ni de cap victòria d’un poble sobre un altre. La humanitat necessita ser salvada del mal, de les injustícies i de la violència; necessita ser perdonada i reorientada cap a una vida més digna de l’ésser humà. Aquesta és la salvació que se’ns ofereix en Jesús.

Mateu li assigna a més un altre nom: «Emmanuel». Sap que ningú no ha estat anomenat així al llarg de la història. És un nom sorprenent, absolutament nou, que vol dir «Déu amb nosaltres». Un nom que li atribuïm a Jesús els qui creiem que, en ell i des d’ell, Déu ens acompanya, ens beneeix i ens salva.

Les primeres generacions cristianes portaven el nom de Jesús gravat al seu cor. El repetien una vegada i una altra. Es batejaven en nom seu, es reunien a pregar en nom seu. Per a Mateu, el nom de Jesús és una síntesi de la seva fe. Per a Pau, no hi ha res de més gran. Segons un dels primers himnes cristians, «en el nom de Jesús tothom s’agenolli» (Filipencs 2,10).

Després de vint segles, els cristians hem d´aprendre a pronunciar el nom de Jesús de manera nova: amb afecte i amb amor, amb fe renovada i en actitud de conversió. Amb el seu nom als nostres llavis i al nostre cor podem viure i morir amb esperança.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 21 de desembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Li posaràs el nom de Jesús” té com a fonament els fragments (18-24) del capítol 1 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del primer capítol de l’evangeli de Mateu, ens expressa del perquè del nom escollit del qui serà no només el fill de Maria, sinó de l’exemple i el testimoni que tot cristià hauria (hauríem) d’intentar seguir i a més intentar, amb el propi testimoniatge, donar a conèixer.

Entre els hebreus no se li posava al nounat un nom qualsevol, de manera arbitrària, ja que el «nom», com en gairebé totes les cultures antigues, indica l’ésser de la persona, la seva veritable identitat, allò que se n’espera. Per això l’evangelista Mateu té tant d’interès a explicar des del començament als seus lectors el significat profund del nom de qui serà el protagonista del seu relat. El «nom» d’aquell nen que encara no ha nascut és «Jesús», que significa «Déu salva». Es dirà així perquè «ell salvarà dels pecats el seu poble».

L’any 70, Vespasià, designat com a nou emperador mentre estava sufocant la rebel·lió jueva, marxa cap a Roma, on és rebut i aclamat amb dos noms: «Salvador» i «Benefactor». L’evangelista Mateu vol deixar les coses clares. El «salvador» que el món necessita no és Vespasià, sinó Jesús. La salvació no ens arribarà de cap emperador ni de cap victòria d’un poble sobre un altre. La humanitat necessita ser salvada del mal, de les injustícies i de la violència; necessita ser perdonada i reorientada cap a una vida més digna de l’ésser humà. Aquesta és la salvació que se’ns ofereix en Jesús.

Mateu li assigna a més un altre nom: «Emmanuel». Sap que ningú no ha estat anomenat així al llarg de la història. És un nom sorprenent, absolutament nou, que vol dir «Déu amb nosaltres». Un nom que li atribuïm a Jesús els qui creiem que, en ell i des d’ell, Déu ens acompanya, ens beneeix i ens salva.

La homilia ens recorda, el molt important que els era els era a les primeres comunitats cristianes, el non de Jesús. Avui malauradament, no és així donat que en aquesta dissortada societat de consum a que estem sotmesos, ens omplen d’uns anuncis i d’una propaganda subliminal, que no només ens ofega la capacitat de pensar, sinó que també la capacitat de discernir lliurement. Les primeres generacions cristianes portaven el nom de Jesús gravat al seu cor. El repetien una vegada i una altra. Es batejaven en nom seu, es reunien a pregar en nom seu. Per a Mateu, el nom de Jesús és una síntesi de la seva fe. Per a Pau, no hi ha res de més gran. Segons un dels primers himnes cristians, «en el nom de Jesús tothom s’agenolli» (Filipencs 2,10).

L’homilia conclou amb una urgència que no podem menysprear, ni fer-nos el sort, si veritablement la fe en Jesús ens és important, per a totes i tots els que ens volem seguir considerant cristians. Després de vint segles, els cristians hem d’aprendre a pronunciar el nom de Jesús de manera nova: amb afecte i amb amor, amb fe renovada i en actitud de conversió. Amb el seu nom als nostres llavis i al nostre cor podem viure i morir amb esperança.

Al·leluia Mt 1,23
La verge tindrà un fill,
i li posaran Emmanuel,
Déu-és-amb-nosaltres.

En la homilia pel proper diumenge 21 de desembre, sens segueix estimulant amb la necessitat de reforçar amb més intensitat, la nostra fe en Jesús. Aquesta fe és i hauria de ser una urgència per a qualsevol cristià d’arreu del món, sigui catòlic, protestant, anglicà, episcopalià o de qualsevol altre religiositat que intenta, potser moltes vegades en no prou encert, o potser –malauradament- en excés de desencert.

Els més important, tal i com ja en fèiem esment la setmana passada, és que ens proposem amb la màxima voluntat possible que Jesús sigui sempre el centre de les nostres vides. Recordem que Jesús, sempre ens està esperant-nos amb les mans oberts i el seu cor amorós bategant de goig per abraçar-nos. AQUETA FE ÉS MOLT IMPORTANT I IMPRECINDIBLE PER NO PERDRE L’ESPERANÇA!! .

 NO SENTIR-SE DECEBUTS PER JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 11,2-11) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre?». Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi». Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «Què heu sortit a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent? Doncs, què hi heu sortit a veure? Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l'Escriptura: "Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí". Us ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell».

Comentari.

En aquests temps de crisi religiosa i de confusió interior, és important recordar que Jesucrist no és propietat particular de les Esglésies. És de tothom. A ell poden acostar-s’hi els qui el confessen com a Fill de Déu, i també els qui caminen cercant un sentit més humà a les seves vides.

Ja fa uns quants anys, el conegut pensador Roger Garaudy, marxista convençut en aquells temps, advertia així als cristians: «Vosaltres heu recollit i conservat aquesta esperança que és Jesucrist. Torneu-nos-la, perquè pertany a tothom».

Gairebé per la mateixa època, Jean Onimus publicava el seu apassionant i insòlit llibre sobre Jesús amb el provocatiu títol de Le Perturbateur. Adreçant-se a Jesús, l’escriptor francès deia: «Per què romandràs propietat privada dels predicadors, dels doctors i d’alguns erudits, tu que has dit coses tan senzilles, paraules directes, paraules que romanen per als homes, paraules de vida eterna?»

Per això poques coses em produeixen més alegria que saber que els homes i les dones allunyats de la pràctica religiosa habitual cerquen en els meus escrits trobar-se amb Jesús. Estic convençut que ell pot ser per a molts el millor camí per trobar-se amb el Déu Amic i donar un sentit més esperançat a les seves vides.

Jesús no deixa indiferent ningú que s’hi acosta. Hom troba, per fi, algú que viu en la veritat, algú que sap per què cal viure i per què val la pena morir. Intueix que aquest estil de viure «tan de Jesús» és la manera més encertada i humana d’enfrontar-se a la vida i a la mort.

Jesús guareix. La seva passió per la vida posa al descobert la nostra superficialitat i el nostre convencionalisme. El seu amor als indefensos desemmascara els nostres egoismes i la nostra mediocritat. La seva veritat revela els nostres autoenganys. Però, sobretot, la seva fe incondicional en el Pare ens convida a sortir de la incredulitat i a confiar en Déu.

Els qui avui abandonen l’Església perquè s’hi troben incòmodes, o perquè discrepen d’alguna de les seves actuacions o directrius concretes, o perquè senzillament la litúrgia cristiana ha perdut per a ells tot interès vital, per això no haurien d’abandonar automàticament Jesús.

Quan un ha perdut altres punts de referència i sent que «alguna cosa» està morint en la seva consciència, pot ser decisiu no perdre contacte amb Jesucrist. El text evangèlic ens recorda les seves paraules: «Feliç aquell qui no em rebutjarà!» Feliç el qui entengui tot allò que Crist pot significar en la seva vida.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari,.

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 14 de desembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “No sentir-se decebut per Jesús” té com a fonament els fragments (2-11) del capítol 11 de l’evangeli de Mateu.

En el primer paràgraf de l’homilia del proper diumenge, se’ns recorda que Jesús no és propietat de cap religió, ni de cap Església: En aquests temps de crisi religiosa i de confusió interior, és important recordar que Jesucrist no és propietat particular de les Esglésies. És de tothom. A ell poden acostar-s’hi els qui el confessen com a Fill de Déu, i també els qui caminen cercant un sentit més humà a les seves vides. Ja fa uns quants anys, el conegut pensador Roger Garaudy, marxista convençut en aquells temps, advertia així als cristians: «Vosaltres heu recollit i conservat aquesta esperança que és Jesucrist. Torneu-nos-la, perquè pertany a tothom»

En aquest segon paràgraf, la homilia ens parla d’un segons pensador/escriptor, en aquest cas un escriptor provocatiu, que en molts dels seus llibres ens parla de Jesús, no pas en negatiu, però si amb un llenguatge quasi a les antípodes dels predicadors de la seva època: Gairebé per la mateixa època, Jean Onimus publicava el seu apassionant i insòlit llibre sobre Jesús amb el provocatiu títol de Le Perturbateur. Adreçant-se a Jesús, l’escriptor francès deia: «Per què romandràs propietat privada dels predicadors, dels doctors i d’alguns erudits, tu que has dit coses tan senzilles, paraules directes, paraules que romanen per als homes, paraules de vida eterna?» Per això poques coses em produeixen més alegria que saber que els homes i les dones allunyats de la pràctica religiosa habitual cerquen en els meus escrits trobar-se amb Jesús. Estic convençut que ell pot ser per a molts el millor camí per trobar-se amb el Déu Amic i donar un sentit més esperançat a les seves vides. Jesús no deixa indiferent ningú que s’hi acosta. Hom troba, per fi, algú que viu en la veritat, algú que sap per què cal viure i per què val la pena morir. Intueix que aquest estil de viure «tan de Jesús» és la manera més encertada i humana d’enfrontar-se a la vida i a la mort.

Jesús guareix. La seva passió per la vida posa al descobert la nostra superficialitat i el nostre convencionalisme. El seu amor als indefensos desemmascara els nostres egoismes i la nostra mediocritat. La seva veritat revela els nostres autoenganys. Però, sobretot, la seva fe incondicional en el Pare ens convida a sortir de la incredulitat i a confiar en Déu. Els qui avui abandonen l’Església perquè s’hi troben incòmodes, o perquè discrepen d’alguna de les seves actuacions o directrius concretes, o perquè senzillament la litúrgia cristiana ha perdut per a ells tot interès vital, per això no haurien d’abandonar automàticament Jesús.

Com quasi sempre el darrer paràgraf de la homilia, és un cant a l’esperança: Quan un ha perdut altres punts de referència i sent que «alguna cosa» està morint en la seva consciència, pot ser decisiu no perdre contacte amb Jesucrist. El text evangèlic ens recorda les seves paraules: «Feliç aquell qui no em rebutjarà!» Feliç el qui entengui tot allò que Crist pot significar en la seva vida.

Al·leluia Is 61,1
L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.

En la homilia pel proper diumenge 14 de desembre, sens intenta estimular retornar a la fe en Jesús. Dic la fe en Jesús, sense fer esment a l’Església, doncs no sempre el testimoniatge dels seu màxim dirigents ha esta prou edificant i convincent. L’Església a diferència de Jesús, és una institució humana i els humanes, som sers limitats i al mateix temps tant o més temptats per l’esperit maligna, la qual cosa (i no pretenc excusar a ningú) pot provocar i al llar de l’historia de l’Església ha provocat moltes disfuncions i testimoniatges negatius, com també (gràcies a Déu) ha expressat testimoniatges exemplars que, malauradament en temps limitat, han estimulat un apropament molt significatiu vers la institució eclesial.

Els més important, tal i com ens ho explica l’homilia, Jesús sempre el tenim esperant-nos amb les mans oberts i el seu cor amorós bategant de goig per abraçar-nos. QUE MAI PERDEM L’ESPERANÇA!!

 RECUPERAR CAMINS

Comentari a l’evangeli (Mt 3,1-12) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

Per aquells dies vingué Joan Baptista, que predicava així al desert de Judea: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». És d'ell que deia el profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: "Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"». Joan duia una capa de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo de Jerusalem, de tot arreu de la Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

Però quan veié que molts dels fariseus i dels saduceus venien a fer-se batejar, els va dir: «Cria d'escurçons, qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s'acosta? Demostreu amb fets que us voleu convertir. No visqueu refiats pensant que sou fills d'Abraham, que Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja està clavada a l'arrel dels arbres, i ja sabeu que l'arbre que no dona bons fruits és tallat i llençat al foc. Jo us batejo només amb aigua perquè us convertiu, però el qui ve després de mi és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d'aguantar-li el calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el seu blat, l'entrarà al graner, però la palla, la cremarà en el foc que no s'apaga».

Comentari.-

És molt fàcil quedar-se a la vida «sense camins» cap a Déu. No cal ser ateu. No cal rebutjar Déu de manera conscient. Només cal seguir la tendència general dels nostres dies i instal·lar-se en la indiferència religiosa. De mica en mica, Déu desapareix de l’horitzó. Cada cop interessa menys. És possible avui recuperar camins vers Déu?

Potser el primer és recuperar «la humanitat de la religió». Abandonar camins ambigus que condueixen cap a un Déu interessat i dominador, gelós només de la seva glòria i el seu poder, per obrir-se a un Déu que cerca i desitja, des d’ara i per sempre, el millor per a nosaltres. Déu no és l’Ésser Suprem que aixafa i humilia, sinó l’Amor Sant que atrau i dóna vida. Les persones avui tornaran a Déu no empeses per la por, sinó atretes pel seu amor.

Cal alhora eixamplar l’horitzó de la nostra vida. Estem omplint la nostra existència de coses, i ens estem quedant buits per dins. Vivim informats de tot, però ja no sabem cap on orientar la nostra vida. Ens creiem les generacions més intel·ligents i progressistes de la història, però no sabem entrar al nostre cor per a adorar o donar gràcies. Ens apropem a Déu quan ens posem a cercar un espai nou per existir.

És important, a més, cercar un «fonament sòlid» a la vida. En què ens podem recolzar enmig de tanta incertesa i desconcert? La vida és com una casa: cal cuidar la façana i la teulada, però el més important és construir sobre fonaments segurs. Al final, sempre necessitem posar la nostra confiança última en alguna cosa o algú. No serà que necessitem Déu?

Per recuperar camins cap a ell ens cal aprendre a callar. Al més íntim de l’existència s’hi arriba no quan vivim agitats i plens de por, sinó quan fem silenci. Si la persona es recull i queda callada davant de Déu, tard o d’hora el seu cor comença a obrir-se.

Es pot viure tancat en un mateix, sense camins cap a res de nou i creador. Però també es poden cercar nous camins cap a Déu. A això ens convida el Baptista.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de desembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Recuperem camins” té com a fonament els fragments (1-12) del capítol 3 de l’evangeli de Mateu.

En el primer paràgraf de l’homilia del proper diumenge, sens està afirmant sense embuts que en els nostres dies la des-cristianització, és un fet alarmant. Una realitat que també en aquestes nostres ratlles  venim assenyalant de que comporta, malauradament, ser atrets per la constant informació neo-capitalista que sens dona:  És molt fàcil quedar-se a la vida «sense camins» cap a Déu. No cal ser ateu. No cal rebutjar Déu de manera conscient. Només cal seguir la tendència general dels nostres dies i instal·lar-se en la indiferència religiosa. De mica en mica, Déu desapareix de l’horitzó. Cada cop interessa menys. És possible avui recuperar camins vers Déu?

Potser el primer és recuperar «la humanitat de la religió». Abandonar camins ambigus que condueixen cap a un Déu interessat i dominador, gelós només de la seva glòria i el seu poder, per obrir-se a un Déu que cerca i desitja, des d’ara i per sempre, el millor per a nosaltres. Déu no és l’Ésser Suprem que aixafa i humilia, sinó l’Amor Sant que atrau i dóna vida. Les persones avui tornaran a Déu no empeses per la por, sinó atretes pel seu amor.

Cal alhora eixamplar l’horitzó de la nostra vida. Estem omplint la nostra existència de coses, i ens estem quedant buits per dins. Vivim informats de tot, però ja no sabem cap on orientar la nostra vida. Ens creiem les generacions més intel·ligents i progressistes de la història, però no sabem entrar al nostre cor per a adorar o donar gràcies. Ens apropem a Déu quan ens posem a cercar un espai nou per existir.

En front de tanta desorientació: És important, a més, cercar un «fonament sòlid» a la vida. En què ens podem recolzar enmig de tanta incertesa i desconcert? La vida és com una casa: cal cuidar la façana i la teulada, però el més important és construir sobre fonaments segurs. Al final, sempre necessitem posar la nostra confiança última en alguna cosa o algú. No serà que necessitem Déu?

Per recuperar camins cap a ell ens cal aprendre a callar. Al més íntim de l’existència s’hi arriba no quan vivim agitats i plens de por, sinó quan fem silenci. Si la persona es recull i queda callada davant de Déu, tard o d’hora el seu cor comença a obrir-se. Es pot viure tancat en un mateix, sense camins cap a res de nou i creador. Però també es poden cercar nous camins cap a Déu. A això ens convida el Baptista.

Al·leluia Lc 3,4-6

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

En la homilia pel proper diumenge 7 de desembre, sens insisteix en la necessitat d’aïllar-nos del soroll que de manera molt i molt estudiada és la realitat que ens toca viure, com altres realitats sòcio-polítiques que ja es donaven com molt superades i que de nou afloren de nou amb molta intensitat. Tant les primeres com les suara esmentades, estant promogudes pel mateix promotor: El capitalisme més inhumà que, conseqüentment no s’immuta ni per els crims que produeix ni molt menys per la despersonalització humana i la seva desvinculació dels valors ètics i/o morals de les generacions actuals. Aquesta trista realitat ens ha de forçar i obligar a recollir el testimoni del Baptista i aixecar la nostra veu per cridar ben fort «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» ja que només seguint el missatge de Jesús, les dones i homes del nostre temps podrem recuperar el seny, la llibertat personal i el camí correcta vers l’amor i amb ell, la plena llibertat personal i col·lectiva.