ESCARNI O INVOCACIÓ?

Comentari a l’evangeli (Lc 23,35-43) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d'altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, «l'Elegit». Els soldats també se'n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't tu mateix». Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva;t a tu mateix i a nosaltres».

Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T'ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Comentari.-

Lluc descriu amb accents tràgics l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels qui l’envolten. Ningú sembla entendre la seva entrega. Ningú no ha entès el seu amor als darrers. Ningú no ha vist al seu rostre la mirada compassiva de Déu envers l’ésser humà.

Des d’una certa distància, les «autoritats» religioses i el «poble» es reien de Jesús «escarnint-lo»: «Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies». Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat, molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: «Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!» El mateix li diu un dels delinqüents, crucificat amb ell: «No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix!»

Fins a tres vegades Lluc repeteix la burla: «Salva’t a tu mateix». Quines «Messies» pot ser aquest si no té poder per salvar-se? Quina mena de «Rei» pot ser? Com salvarà el seu poble de l’opressió de Roma si no es pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia? Com pot estar Déu de part seva si no intervé per alliberar-lo?

De sobte, enmig de tanta mofa, una invocació: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne». És l’altre delinqüent, que reconeix la innocència de Jesús, confessa la seva culpa i, ple de confiança en el perdó de Déu, només demana a Jesús que es recordi d’ell. Jesús li respon immediatament: «Avui seràs amb mi al paradís». Ara tots dos estan agonitzant, units en el desemparament i la impotència. Però avui mateix estaran tots dos junts gaudint de la vida del Pare.

Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia salvació escapant d’aquella creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història? Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en el nostre pecat i en la nostra impotència davant de la mort?

Hi ha qui també avui fa burla del Crucificat. No saben què fan. No ho farien amb Martin Luther King. S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història. Quina és la postura més digna davant d’aquest Crucificat, encarnació suprema de la proximitat de Déu al patiment del món, burlar-se’n o invocar-lo?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 23 de novembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escarni o invocació?” té com a fonament els fragments 35-43) del capítol 23 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, basada en el text de Lluc sobre els darrers moments de Jesús agonitzant clavat a la creu, ens descriu una trista realitat: ningú ha entès el seu lliurament vers els més pobres i marginats: Lluc descriu amb accents tràgics l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels qui l’envolten. Ningú sembla entendre la seva entrega. Ningú no ha entès el seu amor als darrers. Ningú no ha vist al seu rostre la mirada compassiva de Déu envers l’ésser humà. Des d’una certa distància, les «autoritats» religioses i el «poble» es reien de Jesús «escarnint-lo»: «Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies». Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat, molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: «Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!» El mateix li diu un dels delinqüents, crucificat amb ell: «No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix!»

Fins a tres vegades Lluc repeteix la burla: «Salva’t a tu mateix». Quin «Messies» pot ser aquest si no té poder per salvar-se? Quina mena de «Rei» pot ser? Com salvarà el seu poble de l’opressió de Roma si no es pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia? Com pot estar Déu de part seva si no intervé per alliberar-lo? De sobte, enmig de tanta mofa, una invocació: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne». És l’altre delinqüent, que reconeix la innocència de Jesús, confessa la seva culpa i, ple de confiança en el perdó de Déu, només demana a Jesús que es recordi d’ell. Jesús li respon immediatament: «Avui seràs amb mi al paradís». Ara tots dos estan agonitzant, units en el desemparament i la impotència. Però avui mateix estaran tots dos junts gaudint de la vida del Pare.

En el darrer paràgraf, l’homilia –com ja ens té acostumats- ens ofereix unes ratlles d’esperança: Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia salvació escapant d’aquella creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història? Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en el nostre pecat i en la nostra impotència davant de la mort? Hi ha qui també avui fa burla del Crucificat. No saben què fan. No ho farien amb Martin Luther King. S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història. Quina és la postura més digna davant d’aquest Crucificat, encarnació suprema de la proximitat de Déu al patiment del món, burlar-se’n o invocar-lo?

Al·leluia Mc 11,10

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el Regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

De aquesta homilia, cal extreure una conclusió clara i concisa: Jesús i només ell, cal que sigui el nostre Mestre, els nostre Guia, i l’únic Senyor. Els humans, sigui quina sigui la condició o jerarquia, no som perfectes i és per això que la nostre debilitat ens provoca caigudes a voltes de conseqüències mediàtiques. És per aquesta raó que el nostre Guia i Senyor, cal que sigui sempre i en tot moment Jesús. Sortosament, però, és ben cert que al llarg de la història, hem pogut gaudir en el passat i també en els nostres dies de persones (dones i homes), i no només clergues i religioses/os, que ens han ofert un testimoniatge positiu i esperem que també en el futur, segueixin oferint, car pot ajudar-nos en el nostre pelegrinatge per la mare terra.