LA SALVACIÓ DEL RIC

Comentari a l’evangeli (Lc 19,1-10) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

1 Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. 2 Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. 3 Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. 4 Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. 5 Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:--Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.6 Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. 7 Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: --Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador! 8 Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:

--Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més. 9 Jesús li digué:--Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. 10 El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.

Comentari.-

Són força els cristians de posició acomodada que se senten molestos per aquesta «moda» que ha entrat a l’Església de parlar tant dels pobres. No entenen que l’Evangeli pugui ser una bona notícia només per a ells. I que, per tant, els rics només el puguin sentir com una amenaça per als seus interessos i com a interpel·lació de la seva riquesa.

Els sembla que tot això no és sinó demagògia barata, ideologització il·legítima de l’Evangeli i, en definitiva, fer política d’esquerres. Perquè vejam: no s’acostava Jesús a tothom per un igual? No acollia pobres i rics amb el mateix amor? No va oferir a tots la salvació?

Certament, Jesús s’apropa a tots oferint la salvació. Però no de la mateixa manera. I, en concret, als rics se’ls acosta per «salvar-los» primer de tot de les seves riqueses.

A Jericó, Jesús es fa allotjar a casa un ric. L’home el rep amb joia. És un honor per a ell acollir el Mestre de Natzaret. En trobar-se amb Jesús i sentir el seu missatge, el ric canviarà. Descobreix que allò important no és acaparar, sinó compartir, i decideix donar la meitat dels seus béns als pobres. Descobreix que ha de fer justícia als qui ha robat, i es compromet a restituir-los amb escreix. Només aleshores Jesús proclama: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa».

Al ric no se li ofereix un altre camí de salvació sinó el de compartir allò que posseeix amb els pobres que ho necessiten. És l’única «inversió rendible cristianament» que pot fer amb els seus béns.

La raó és senzilla. No és possible un món més fratern si els rics no canvien d’actitud i accepten reduir els seus béns en benefici dels empobrits per l’actual sistema econòmic.

Aquest és el camí de salvació que se’ls ofereix als rics. «Ells només poden rebre ajuda quan reconeixen la seva pròpia pobresa i estan disposats a entrar a la comunitat dels pobres, especialment dels que ells mateixos han reduït a la misèria per la violència» (Jürgen Moltmann).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert 

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 26 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Per inacceptables” té com a fonament els fragments 1-10) del capítol 19 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, sens aclareix el perquè sembla que la gent adinerada és queixa de que en les homilies es parli massa sovint dels pobres (sembla que n’hi ha que d’aquesta qüestió, voldrien que no sen parles ni una paraula) : Són força els cristians de posició acomodada que se senten molestos per aquesta «moda» que ha entrat a l’Església de parlar tant dels pobres. No entenen que l’Evangeli pugui ser una bona notícia només per a ells. I que, per tant, els rics només el puguin sentir com una amenaça per als seus interessos i com a interpel·lació de la seva riquesa.

Els sembla que tot això no és sinó demagògia barata, mitologització il·legítima de l’Evangeli i, en definitiva, fer política d’esquerres. Perquè venja’m: no s’acostava Jesús a tothom per un igual? No acollia pobres i rics amb el mateix amor? No va oferir a tots la salvació? Certament, Jesús s’apropa a tots oferint la salvació. Però no de la mateixa manera. I, en concret, als rics se’ls acosta per «salvar-los» primer de tot de les seves riqueses.

A Jericó, Jesús es fa allotjar a casa un ric. L’home el rep amb joia. És un honor per a ell acollir el Mestre de Natzaret. En trobar-se amb Jesús i sentir el seu missatge, el ric canviarà. Descobreix que allò important no és acaparar, sinó compartir, i decideix donar la meitat dels seus béns als pobres. Descobreix que ha de fer justícia als qui ha robat, i es compromet a restituir-los amb escreix. Només aleshores Jesús proclama: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa».

Al ric no se li ofereix un altre camí de salvació sinó el de compartir allò que posseeix amb els pobres que ho necessiten. És l’única «inversió rendible cristianament» que pot fer amb els seus béns. La raó és senzilla. No és possible un món més fratern si els rics no canvien d’actitud i accepten reduir els seus béns en benefici dels empobrits per l’actual sistema econòmic.

Aquest és el camí de salvació que se’ls ofereix als rics. «Ells només poden rebre ajuda quan reconeixen la seva pròpia pobresa i estan disposats a entrar a la comunitat dels pobres, especialment dels que ells mateixos han reduït a la misèria per la violència» (Jürgen Moltmann).

Al·leluia 2C 5,19

Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix,

i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.

Novament en aquesta homilia de l’equip del Pagola, sens diu sense embuts vers on hem d’encaminar la nostra esperança, sens diu que tot i el diàfan i contundent missatge evangeli, encara hi ha qui volen fer ostentació de la seva religiositat, sense modificar ni una coma a la seva forma  i manera d’explotar als seus treballadors o, si formen part d’una estructura de poder, com pot ser, per exemple, al govern del seu país, proposen o avalen polítiques perjudicials pels interessos de les classes socials més desfavorides. És tant obsessiva la seva manera d’actuar que, no saben actuar d’altre manera que no sigui vetllant en tot moment pels seus interessos, tot perjudicant al sector mes feble de la societat. Malauradament el que acabo d’afirmar, és real i està passant en els nostres dies... 

 PER A INACCEPTABLES

Comentari a l’evangeli (Lc 18,9-14) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- ç

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos". Però el publicà, que s'havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: "Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador". Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l'altre no; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Comentari.-

Hi ha una frase de Jesús que sens dubte reflecteix una convicció i un estil d’actuar que van sorprendre i escandalitzar els seus contemporanis: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts… No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». La dada és històrica: Jesús no es va dirigir als sectors piadosos, sinó als indignes i indesitjables.

La raó és senzilla. Jesús capta ràpidament que el seu missatge és superflu per als qui viuen segurs i satisfets a la seva pròpia religió. Els «justos» amb prou feines tenen sensació d’estar necessitats de «salvació». En tenen prou amb la tranquil·litat que proporciona sentir-se dignes davant Déu i davant la consideració dels altres.

Ho diu gràficament Jesús: a un individu ple de salut i de fortalesa no se li acut d’anar al metge. Per a què necessiten el perdó de Déu els qui, en el fons del seu ésser, se senten innocents?, com agrairan el seu amor immens i la seva comprensió inesgotable els qui se senten «protegits» davant seu per l’observança escrupolosa de les seves lleis?

El qui se sent pecador viu una experiència diferent. Té consciència clara de la seva misèria. Sap que no es pot presentar amb prou dignitat davant de ningú; tampoc davant Déu; ni tan sols davant seu mateix. Què pot fer sinó esperar-ho tot del perdó de Déu? On trobarà salvació si no és abandonant-se confiadament al seu amor infinit?

Jo no sé qui pot arribar a llegir aquestes línies. En aquests moments penso en els qui us sentiu incapaços de viure d’acord amb les normes que imposa la societat; els qui no teniu forces per viure l’ideal moral que estableix la religió; els qui esteu atrapats en una vida indigna; els qui no us atreviu a mirar als ulls a la vostra esposa ni als vostres fills; els qui sortiu de la presó per a tornar-hi de nou; les que no podeu escapar de la prostitució… No ho oblideu mai: Jesús ha vingut per a vosaltres.

Quan us veieu jutjats per la Llei, sentiu-vos compresos per Déu; quan us veieu rebutjats per la societat, sapigueu que Déu us acull; quan ningú us perdoni la vostra indignitat, sentiu el perdó inesgotable de Déu. No el mereixeu. No el mereixem ningú. Però Déu és així: amor i perdó. Vosaltres el podeu gaudir i agrair. No ho oblideu mai: segons Jesús, només va sortir net del temple aquell publicà que es donava cops al pit dient: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 26 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Per inacceptables” té com a fonament els fragments 9-14) del capítol 18 de l’evangeli de Lluc.

Al inici de l’homilia, se’ns deixa molt clar que Jesús no es neguitejava per aquells que exterioritzaven la seva convicció que eren perfectes i que seguien fidelment la religió que se’ls ensenyava a la sinagoga. Tot al contrari, Jesús es preocupa exclusivament per aquells que per diferents raons, eren exclosos  i marginats de la societat d’aquella època que, curiosament són el mateix prototipus dels exclosos de la societat dels nostres dies: Hi ha una frase de Jesús que sens dubte reflecteix una convicció i un estil d’actuar que van sorprendre i escandalitzar els seus contemporanis: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts… No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». La dada és històrica: Jesús no es va dirigir als sectors piadosos, sinó als indignes i indesitjables. La raó és senzilla. Jesús capta ràpidament que el seu missatge és superflu per als qui viuen segurs i satisfets a la seva pròpia religió. Els «justos» amb prou feines tenen sensació d’estar necessitats de «salvació». En tenen prou amb la tranquil·litat que proporciona sentir-se dignes davant Déu i davant la consideració dels altres..

Ho diu gràficament Jesús: a un individu ple de salut i de fortalesa no se li acut d’anar al metge. Per a què necessiten el perdó de Déu els qui, en el fons del seu ésser, se senten innocents?, com agrairan el seu amor immens i la seva comprensió inesgotable els qui se senten «protegits» davant seu per l’observança escrupolosa de les seves lleis? El qui se sent pecador viu una experiència diferent. Té consciència clara de la seva misèria. Sap que no es pot presentar amb prou dignitat davant de ningú; tampoc davant Déu; ni tan sols davant seu mateix. Què pot fer sinó esperar-ho tot del perdó de Déu? On trobarà salvació si no és abandonant-se confiadament al seu amor infinit?

Jo no sé qui pot arribar a llegir aquestes línies. En aquests moments penso en els qui us sentiu incapaços de viure d’acord Quan us veieu jutjats per la Llei, sentiu-vos compresos per Déu; quan us veieu rebutjats per la societat, sapigueu que Déu us acull; quan ningú us perdoni la vostra indignitat, sentiu el perdó inesgotable de Déu. No el mereixeu. No el mereixem ningú. Però Déu és així: amor i perdó. Vosaltres el podeu gaudir i agrair. No ho oblideu mai: segons Jesús, només va sortir net del temple aquell publicà que es donava cops al pit dient: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador».amb les normes que imposa la societat; els qui no teniu forces per viure l’ideal moral que estableix la religió; els qui esteu atrapats en una vida indigna; els qui no us atreviu a mirar als ulls a la vostra esposa ni als vostres fills; els qui sortiu de la presó per a tornar-hi de nou; les que no podeu escapar de la prostitució… No ho oblideu mai: Jesús ha vingut per a vosaltres.

Com ens té acostumats, l’homilia en el seu darrers paràgraf, no ens deixa sense unes ratlles que ens ajuden a tenir el que mai hem de perdre : l’esperança: Quan us veieu jutjats per la Llei, sentiu-vos compresos per Déu; quan us veieu rebutjats per la societat, sapigueu que Déu us acull; quan ningú us perdoni la vostra indignitat, sentiu el perdó inesgotable de Déu. No el mereixeu. No el mereixem ningú. Però Déu és així: amor i perdó. Vosaltres el podeu gaudir i agrair. No ho oblideu mai: segons Jesús, només va sortir net del temple aquell publicà que es donava cops al pit dient: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador».

Al·leluia 2C 5,19

Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix,

i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.

Com amb la seva gran majoria, aquesta homilia de l’equip del Pagola, ens diu vers on hem d’encaminar la nostra esperança, en diu que tot i el diàfan i contundent missatge evangeli, encara hi ha qui en els seus predicament setmanals, o perquè no entenen la misericòrdia i l’amor de Déu, o perquè prioritzen les normes, les regles o orientacions de determinats sectors religiosos, se n’obliden del missatge evangèlic. Regles i o orientacions que, molt probablement de manera involuntària (?), imposen per els seus seguidors o membres de les seves comunitats, unes estrictes i inviolables normes, més que l’aplicació de la praxi quotidiana de l’Amor a Déu i als germans, com el que ens descriu l’evangeli en el seu paràgraf que ens descriu qui actua com a bon samarità!

FINS QUAN DURARÀ AIXÒ?

Comentari a l’evangeli (Lc 18,1-8) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: "Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi". El jutge durant molts dies no li'n feia cas, però a la fi pensà: "A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més"».

I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l'home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?».

Comentari.-

La paràbola és breu i s’entén bé. Ocupen l’escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat. Un «jutge» a qui falten dues actituds considerades bàsiques a Israel per a ésser humà. «No té temor de Déu» i «no li importen les persones». És un home sord a la veu de Déu i indiferent al patiment dels oprimits.

La «vídua» és una dona sola, privada d’un marit que la protegeixi i sense cap suport social. En la tradició bíblica, aquestes «vídues» són, juntament amb els orfes i els estrangers, el símbol de la gent més indefensa. Els més pobres dels pobres.

La dona no pot fer una altra cosa sinó pressionar, moure’s una vegada i una altra per reclamar els seus drets, sense resignar-se als abusos del seu «adversari». Tota la seva vida es converteix en un crit: «Fes-me justícia».

Durant un temps, el jutge no reacciona. No es deixa commoure; no vol atendre aquell crit incessant. Després reflexiona i decideix actuar. No per compassió ni per justícia. Senzillament per evitar molèsties i perquè les coses no vagin a més.

Si un jutge tan mesquí i egoista acaba fent justícia a aquesta vídua, Déu, que és un Pare compassiu, atent als més indefensos, «no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?»

La paràbola enclou primer de tot un missatge de confiança. Els pobres no estan abandonats a la seva sort. Déu no és sord al seu clam. Es permet l’esperança. La seva intervenció final és segura. Però, no triga massa?

Per això la pregunta inquietant de l’evangeli. Hem de confiar; hem d’invocar Déu de manera incessant i sense desanimar-nos; hem de «demanar-li» que faci justícia als qui ningú defensa. «Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?»

És la nostra pregària un crit a Déu demanant justícia per als pobres del món o l’hem substituït per una altra, plena del nostre propi jo? Ressona a la nostra litúrgia el clam dels qui pateixen o el nostre desig d’un benestar sempre millor i més segur?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 19 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Fins quan durarà això?” té com a fonament els fragments (1-8) del capítol 18 de l’evangeli de Lluc.

Una vegada més Jesús utilitza el llenguatge descriptiu de la paràbola per fer-se entendre: La paràbola és breu i s’entén bé. Ocupen l’escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat. Un «jutge» a qui falten dues actituds considerades bàsiques a Israel per a ésser humà. «No té temor de Déu» i «no li importen les persones». És un home sord a la veu de Déu i indiferent al patiment dels oprimits. La «vídua» és una dona sola, privada d’un marit que la protegeixi i sense cap suport social. En la tradició bíblica, aquestes «vídues» són, juntament amb els orfes i els estrangers, el símbol de la gent més indefensa. Els més pobres dels pobres.

La dona no pot fer una altra cosa sinó pressionar, moure’s una vegada i una altra per reclamar els seus drets, sense resignar-se als abusos del seu «adversari». Tota la seva vida es converteix en un crit: «Fes-me justícia». Durant un temps, el jutge no reacciona. No es deixa commoure; no vol atendre aquell crit incessant. Després reflexiona i decideix actuar. No per compassió ni per justícia. Senzillament per evitar molèsties i perquè les coses no vagin a més.

Si un jutge tan mesquí i egoista acaba fent justícia a aquesta vídua, Déu, que és un Pare compassiu, atent als més indefensos, «no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?»

La paràbola enclou primer de tot un missatge de confiança. Els pobres no estan abandonats a la seva sort. Déu no és sord al seu clam. Es permet l’esperança. La seva intervenció final és segura. Però, no triga massa?

Com és de costum, en les homilies del Pagola –al igual que el missatge de Jesús- no ens deixa sense la imprescindible i necessària resposta del tot esperançadora: Per això la pregunta inquietant de l’evangeli. Hem de confiar; hem d’invocar Déu de manera incessant i sense desanimar-nos; hem de «demanar-li» que faci justícia als qui ningú defensa. «Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» És la nostra pregària un crit a Déu demanant justícia per als pobres del món o l’hem substituït per una altra, plena del nostre propi jo? Ressona a la nostra litúrgia el clam dels qui pateixen o el nostre desig d’un benestar sempre millor i més segur?

Al·leluia He 4,12
La paraula de Déu és viva i actua,
i esclareix les intencions i els pensaments del cor.

Una nova homilia de l’equip del Pagola, en la qual se’ns proposa, com no potser d’altre manera, que la nostra actitud, en front al patiment global de la majoria de la gent, no sigui egoista ni interessat.

Malauradament, l’actitud generalitzada que avui observem en la gran majoria de la gent i també dels que ens confessem cristians, porta el segell del neocapitalisme que no és altre que l’individualisme i la nul·la capacitat majoritària dels que ens confessem cristians, per posar en pràctica les ensenyances que expressen, les diàfanes paràboles que Jesús va utilitzar per descobrir sense la més mínima possibilitat d’error, quin ha de ser el nostre comportament de seguidors de Jesús, si con se’ns dóna per suposat, que aquesta resposta cristiana serà la que ens correspon aplicar. Que Déu i l’Esperit Sant ens guiïn per no caure amb facilitat a les múltiples temptacions a que trobem en el nostre pelegrinatge quotidià per aquest nostre món actual.

LABAR A DIOS Y DARLE GRACIAS*
Reflexions sobre l’evangeli (Lc 17.11-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Jesús segueix camí cap a Jerusalem, i en aquest camí va fent present la salvació.

Jesús va a l’encontre dels oprimits i esclavitzats de qualsevol classe, dels qui tenen dificultats per ser ells mateixos, dels qui la comunitat margina. Cal superar tota classe de marginació, però en el relat queda clar que la salvació espiritual és més important que la material.

«La teva fe t’ha salvat». Una fe que no és només confiança, sinó que inclou també la resposta (fidelitat). Avui se’ns diu clarament que el complement de la fe, és la confiança que cura i la fidelitat que salva.

La clau del relat evangèlic que la resposta de la persona en reconeixement i lliurament, no hi ha el verdader alliberament. Mo serveix de res la confiança en Déu si no s’acompanya de fidelitat agraïda.

Els protagonistes d’avui són, la lepra, Jesús i un no jueu. En temps de Jesús, la lepra era el màxim exponent de marginació. Obligava als infectats a viure una marginació inhumana, tant social com religiós.

Jesús destaca, a més, amb l’actitud del samarità, que la salvació és universal. Trenca amb la idea dels jueus de tenir una relació exclusiva i excloent amb Déu.

Diu l’evangeli que el samarità «va tornar alabant Déui donant gràcies». És el que feien les primeres comunitats: l’acció de gràcies (eucaristia) i lloança divina.

El relat és molt breu. Anem per parts:

1º.- Súplica profunda i sincera. Són conscients de la seva situació desesperada i beuen la possibilitat de superar-la. «Jesús, mestre, tingues compassió de nosaltres».

2º. – Resposta indirecta de Jesús. «aneu a presentar-vos als sacerdots». Ni tant sols es parla de miracle.

3º.- Confiança dels deu en que Jesús els pot curar. «Mentre que anaven de camí».

4º.- En un moment del camí queden nets.

5º.- Reacció espontània d’un. «torna enrere lloant Déu i donant gràcies».

6º.- Sorpresa de Jesús, no pel que torna, sinó pels qui van seguir el seu camí: «on son els altres nou!.

7º.- Confirmació d’una verdadera actitud, vital, que li permet al samarità aconseguir molt més que la curació: «Aixecat,ves, la teva fe t’ha salvat».

En aquest relat hi trobem una de les idees centrals de tot l’evangeli: L’autenticitat, la sinceritat, la necessitat d’una religiositat que sigui vida i no només programació i acomodació a unes normes externes.

Només un va tornar per a donar gràcies. Només un es va deixar portar per l’impuls vital. Els altres nou (se suposa que eren jueus), es van sentir obligats a complir allò que manava la Llei: presentar-se al sacerdot perquè el declarés pur i pogués tornar a formar part de la societat.

Per a ells, tornar a formar part de l’organigrama religiós i social, era la verdadera salvació. Els nou es tornen a sotmetre a l’aixopluc de la institució; van a l’encontre amb Déu al temple, en els ritus.

El Samarità va creure més urgent tornar per a donar gràcies. Jesús diu que va ser aquest el que va encertar, perquè, lliure dels lligams de la Llei, es va atrevir a manifestar la seva profunda vivència. Aquest va trobar la presència de Déu en Jesús. I Jesús ratifica la seva actitud i està d’acord en que és més important respondre vitalment al do de Déu, que al compliment d’uns ritus externs.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 VIDA AGRAÏDA

Comentari a l’evangeli (Lc 17,11-19) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

 Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». En veure'ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots».

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d'ells, quan s'adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?». Llavors li digué: «Aixeca't i ves-te'n. La teva fe t'ha salvat».

Comentari.-

N’hi ha que caminen per la vida amb aire trist i amargat. La seva mirada es fixa sempre en allò descoratjador. No tenen ulls per veure que, malgrat tot, el que és bo abunda més que el que és dolent. No saben apreciar tants gestos nobles, bells i admirables que succeeixen cada dia a qualsevol lloc del món. Potser ho veuen tot fosc perquè projecten sobre les coses la seva pròpia foscor.

Altres viuen sempre en actitud crítica. Es passen la vida observant el que hi ha de negatiu al seu voltant. Res no s’escapa al seu judici. Es consideren persones lúcides, perspicaces i objectives. No obstant, mai lloen, admiren o agraeixen. El seu fort és ressaltar el mal i condemnar.

Altres fan el recorregut de la vida indiferents a tot. Només tenen ulls per a allò que serveix als seus propis interessos. No es deixen sorprendre per res gratuït, no es deixen estimar ni beneir per ningú. Tancats al seu món, prou feina tenen a defensar el seu petit benestar cada cop més trist i egoista. Del seu cor no en brolla mai l’agraïment.

Molts viuen de manera monòtona i avorrida. La seva vida és pura repetició: el mateix horari, la mateixa feina, les mateixes persones, la mateixa conversa. Mai descobreixen un paisatge nou a les seves vides. No estrenen mai un dia nou. No els passa mai res diferent que renovi el seu esperit. No saben estimar de manera nova les persones. El seu cor no coneix la lloança.

Per viure de manera agraïda cal reconèixer la vida com a bona; mirar el món amb amor i simpatia; netejar la mirada carregada de negativisme, pessimisme o indiferència per apreciar tot el que hi ha de bo, de bonic i d’admirable a les persones i les coses. Quan sant Pau diu que «hem estat creats per donar glòria de Déu», està dient quin és el sentit i la raó més profunda de la nostra existència. En l’episodi narrat per Lluc, Jesús s’estranya que només un dels leprosos torni «donant gràcies» i «lloant Déu». És l’únic que ha sabut sorprendre’s per la curació i reconèixer-se premiat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 FE MÉS VIVA EN JESÚS­

Comentari a l’evangeli (Lc 17,5-10) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe». El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mar", us obeiria.

Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l'esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: "Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure"».

Comentari.-

«Augmenta’ns la fe». Això demanen els apòstols a Jesús: «Afegeix més fe a la que ja tenim». Senten que la fe que viuen des de petits a Israel és insuficient. A aquesta fe tradicional li han d’afegir «alguna cosa més» per seguir Jesús. I qui millor que ell per donar-los el que falta a la seva fe?

Jesús els respon amb una dita una mica enigmàtica: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar, i us obeiria». Els deixebles li demanen una nova dosi de fe, però el que necessiten no és això. El seu problema consisteix que la fe autèntica que hi ha al seu cor no arriba ni a «un gra de mostassa».

Jesús els ve a dir: l’important no és la quantitat de fe, sinó la qualitat. Que tingueu cura dins del vostre cor d’una fe viva, forta i eficaç. Per entendre’ns, una fe capaç d’«arrencar» arbres com la figuera o sicòmor, símbol de solidesa i estabilitat, per «plantar-lo» enmig del llac de Galilea.

El primer que necessitem avui els cristians no és “augmentar” la nostra fe en tota la doctrina que hem anat formulant al llarg dels segles. El que és decisiu és revifar en nosaltres una fe viva i forta en Jesús. L’important no és creure coses, sinó creure’l a ell.

Jesús és el millor que tenim a l’Església, i el millor que podem oferir i comunicar al món d’avui. Per això no hi ha res de més urgent i decisiu per als cristians que posar Jesús al centre del cristianisme, és a dir, al centre de les nostres comunitats i els nostres cors.

Per a això necessitem conèixer-lo de manera més viva i més concreta, comprendre millor el seu projecte, captar bé la seva intenció de fons, sintonitzar amb ell, recuperar el «foc» que ell va encendre en els seus primers seguidors, encomanar-nos de la seva passió per Déu i la seva compassió pels darrers. Si no és així, la nostra fe continuarà més petita que «un gra de mostassa». No «arrencarà» arbres ni «plantarà» res de nou.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat