APROPAR-SE

Comentari a l’evangeli (Lc 16,19-31) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: "Abraham, pare meu, apiada't de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d'aquestes flames". Abraham li respongué: "Fill meu, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on soc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre".

El ric digué: "Llavors, pare, et prego que l'enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments". Abraham li respongué: "Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin". El ric contestà: "No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d'entre els morts, sí que es convertiran". Li diu Abraham: "Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer"».

Comentari.-

El pobre Llàtzer és allà mateix, morint-se de gana «ajagut vora el seu portal», però el ric evita tot contacte i continua vivint «esplèndidament» aliè al seu patiment. No travessa aquell «portal» que l’acostaria al captaire. Al final descobreix horroritzat que s’ha obert entre ells una «fossa immensa». Aquesta paràbola és la crítica més implacable de Jesús a la indiferència davant del patiment del germà.

Al costat nostre hi ha cada cop més immigrants. No són «personatges» d’una paràbola. Són homes i dones de carn i ossos. Són aquí amb les seves angoixes, necessitats i esperances. Serveixen a casa nostra, caminen pels nostres carrers. Estem aprenent a acollir-los o seguim vivint el nostre petit benestar indiferents al patiment dels que ens resulten estranys? Aquesta indiferència només es dissol fent passos que ens acostin a ells.

Podem començar per aprofitar qualsevol ocasió per tractar amb algun d’ells de manera amistosa i distesa, i conèixer de prop el seu món de problemes i d’aspiracions. Que fàcil és descobrir que tots som fills i filles de la mateixa Terra i del mateix Déu.

És elemental no riure’s dels seus costums ni burlar-se de les seves creences. Pertanyen al més profund del seu ésser. Molts tenen un sentit de la vida, de la solidaritat, la festa o l’acolliment que ens sorprendria.

Hem d’evitar qualsevol llenguatge discriminatori per no menysprear cap color, raça, creença o cultura. Ens fa més humans experimentar vitalment la riquesa de la diversitat. Ha arribat el moment d’aprendre a viure al món com el «llogaret global» o la «casa comuna» de tots.

Tenen defectes, ja que són com nosaltres. Hem d’exigir que respectin la nostra cultura, però hem de reconèixer els seus drets a la legalitat, a la feina, a l’habitatge o al reagrupament familiar. I més encara, lluitar per trencar aquesta «fossa» que separa avui els pobles rics dels pobres. Cada cop viuran més estrangers amb nosaltres. És una ocasió per aprendre a ser més tolerants, més justos i, en definitiva, més humans.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari 

Per Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 28 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Apropar-se” té com a fonament els fragments (19-31) del capítol 16 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge, té per objectiu descriu-rens la paràbola de l’home ric i de Llàtzer morint-se de gana a la portalada de la casa de l’home ric: El pobre Llàtzer és allà mateix, morint-se de gana «ajagut vora el seu portal», però el ric evita tot contacte i continua vivint «esplèndidament» aliè al seu patiment. No travessa aquell «portal» que l’acostaria al captaire. Al final descobreix horroritzat que s’ha obert entre ells una «fossa immensa». Aquesta paràbola és la crítica més implacable de Jesús a la indiferència davant del patiment del germà.

Al costat nostre hi ha cada cop més immigrants. No són «personatges» d’una paràbola. Són homes i dones de carn i ossos. Són aquí amb les seves angoixes, necessitats i esperances. Serveixen a casa nostra, caminen pels nostres carrers. Estem aprenent a acollir-los o seguim vivint el nostre petit benestar indiferents al patiment dels que ens resulten estranys? Aquesta indiferència només es dissol fent passos que ens acostin a ells.

Podem començar per aprofitar qualsevol ocasió per tractar amb algun d’ells de manera amistosa i distesa, i conèixer de prop el seu món de problemes i d’aspiracions. Que fàcil és descobrir que tots som fills i filles de la mateixa Terra i del mateix Déu. És elemental no riure’s dels seus costums ni burlar-se de les seves creences. Pertanyen al més profund del seu ésser. Molts tenen un sentit de la vida, de la solidaritat, la festa o l’acolliment que ens sorprendria.

El darrer paràgraf, cal llegir-lo amb atenció per tal d’adonar-nos que són homes i dones com nosaltres, amb les seves costums, sovint notablement diferents a les nostres; però com nosaltres tenen unes mateixes necessitats vitals. Unes necessitats que podrien satisfer dignament, si obtinguessin els permisos de residència, o sigui ser empadronats, la qual cosa els permetria aconseguir un treball (un treball notablement factible, doncs és evident que es necessita molta mà d’obra, per determinats treballs que els nadius rebutgem fer-los) amb el qual podrien viure mínimament de manera digna, i al mateix temps, taparien la boca d’aquells que esgrimeixen que les administracions els hi proporciona masses diners. Quan la realitat és que molts ajuntaments de dretes, els nega o retarda empadronar-los, bàsicament per raons ideològiques de caràcter xenòfoba: Hem d’evitar qualsevol llenguatge discriminatori per no menysprear cap color, raça, creença o cultura. Ens fa més humans experimentar vitalment la riquesa de la diversitat. Ha arribat el moment d’aprendre a viure al món com el «llogaret global» o la «casa comuna» de tots. Tenen defectes, ja que són com nosaltres. Hem d’exigir que respectin la nostra cultura, però hem de reconèixer els seus drets a la legalitat, a la feina, a l’habitatge o al reagrupament familiar. I més encara, lluitar per trencar aquesta «fossa» que separa avui els pobles rics dels pobres. Cada cop viuran més estrangers amb nosaltres. És una ocasió per aprendre a ser més tolerants, més justos i, en definitiva, més humans.

Al·leluia 2C 8,9

Jesucrist, que és ric, es va fer pobre,

perquè la seva pobresa us enriquís.

En l’homilia del proper diumenge 28 de setembre, se’ns interpel·la, sobre el que avui ja és una realitat, també a casa nostra. Els immigrants, no venen a fer turisme, la seva trista realitat és la fam, l’explotació missera-ble, les guerres per raons de conquerir o engrandir el poder que cada cop són més la trista realitat que s’estén arreu i que els tenim ben a prop a Gaza i Ucraïna, però també en molts altres indrets, molt més llunyans, que per fugir de la fam i de la misèria s’exposen a morir a mar obert, amb l’esperança d’arribar a Europa.