ÉS NECESSARI CREURE EN LA TRINITAT?

Comentari a l’evangeli (Jn 16,12-15) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu».

Comentari

Cal creure en la Trinitat?, es pot?, serveix per a alguna cosa?, no és una construcció intel·lectual innecessària?, canvia en alguna cosa la nostra fe si no creiem en el Déu trinitari? Fa dos segles, el cèlebre filòsof Immanuel Kant escrivia aquestes paraules: «Des del punt de vista pràctic, la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil».

Res més lluny de la realitat. La fe en la Trinitat canvia no només la nostra visió de Déu, sinó també la nostra manera d’entendre la vida. Confessar la Trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d’amor. No un ésser tancat i impenetrable, immòbil i indiferent. La seva intimitat misteriosa és només amor i comunicació. Conseqüència: en el fons últim de la realitat, donant sentit i existència a tot, no hi ha sinó Amor. Tot allò que existeix ve de l’Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Comença l’amor. «Només ell comença a estimar sense motius; és més, és ell qui des de sempre ha començat a estimar» (Eberhard Jüngel). El Pare estima des de sempre i per sempre, sense ser obligat ni motivat des de fora. És l’«etern Amant». Estima i seguirà estimant sempre. No ens retirarà mai el seu amor i la seva fidelitat. D’ell només brolla amor. Conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per estimar. Només estimant encertem l’existència.

L’ésser del Fill consisteix a rebre l’amor del Pare. Ell és l’«Estimat eternament», abans de la creació del món. El Fill és l’Amor que acull la resposta eterna de l’amor del Pare. El misteri de Déu consisteix, doncs, a donar i també a rebre amor. En Déu, deixar-se estimar no és menys que estimar. Rebre amor és també diví! Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets no només per estimar, sinó per a ser estimats.

L’Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l’Amor etern entre el Pare amant i el Fill estimat, qui revela que l’amor diví no és possessió gelosa del Pare ni acaparament egoista del Fill. L’amor veritable és sempre obertura, do, comunicació desbordant. Per això, l’Amor de Déu no es queda en si mateix, sinó que es comunica i s’estén fins a les criatures. «Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Romans 5,5). Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets per estimar-nos, sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 8 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “És necessari creure en la Trinitat?” té com a fonament els fragments (12-15) del capítol 16 de l’evangeli Joànic.

En la homilia del proper diumenge, se’ns pregunta: És necessari creure en la Trinitat? Vet aquí una pregunta que la majoria de cristians, molt probablement no sabríem que respondre. El fet, és que aquesta qüestió la formula per primera vegada, Teòfil d’Antioquia a l’any 170 i més posteriorment es formula en el Concili de Nicea a l’any 325 i encara més posteriorment en el de Laterà IV. En l’actualitat és dogma de fe, però la realitat és que si bé Jesús fa referència del Pare i també més posteriorment de l’Esperit, en cap moment se li va ocorre promoure cap expressió de tipus dogmàtica per tal que els seus deixebles creessin el que els estava ensenyant. Resumint, no veig cap obligació de que hagi de ser dogma quelcom que segueix sent amb dogma o sense, una qüestió que en qualsevol cas no és ni més ni menys, que un més dels misteris relacionats en la nostra fe, i que justament per la fe amb Déu, tenim tota l’esperança depositada en el retrobament amb Déu (Pare, Fill i Esperit Sant) després de la mort: Cal creure en la Trinitat?, es pot?, serveix per a alguna cosa?, no és una construcció intel·lectual innecessària?, canvia en alguna cosa la nostra fe si no creiem en el Déu trinitari? Fa dos segles, el cèlebre filòsof Immanuel Kant escrivia aquestes paraules: «Des del punt de vista pràctic, la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil».  Res més lluny de la realitat. La fe en la Trinitat canvia no només la nostra visió de Déu, sinó també la nostra manera d’entendre la vida. Confessar la Trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d’amor. No un ésser tancat i impenetrable, immòbil i indiferent. La seva intimitat misteriosa és només amor i comunicació. Conseqüència: en el fons últim de la realitat, donant sentit i existència a tot, no hi ha sinó Amor. Tot allò que existeix ve de l’Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Comença l’amor. «Només ell comença a estimar sense motius; és més, és ell qui des de sempre ha començat a estimar» (Eberhard Jüngel). El Pare estima des de sempre i per sempre, sense ser obligat ni motivat des de fora. És «l’etern Amant». Estima i seguirà estimant sempre. No ens retirarà mai el seu amor i la seva fidelitat. D’ell només brolla amor. Conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per estimar. Només estimant encertem l’existència.

L’ésser del Fill consisteix a rebre l’amor del Pare. Ell és «l’Estimat eternament», abans de la creació del món. El Fill és l’Amor que acull la resposta eterna de l’amor del Pare. El misteri de Déu consisteix, doncs, a donar i també a rebre amor. En Déu, deixar-se estimar no és menys que estimar. Rebre amor és també diví! Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets no només per estimar, sinó per a ser estimats.

L’Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l’Amor etern entre el Pare amant i el Fill estimat, qui revela que l’amor diví no és possessió gelosa del Pare ni acaparament egoista del Fill. L’amor veritable és sempre obertura, do, comunicació desbordant. Per això, l’Amor de Déu no es queda en si mateix, sinó que es comunica i s’estén fins a les criatures. «Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Romans 5,5). Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets per estimar-nos, sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

Al·leluia Cf. Ap 1,8

Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant,

a Déu que és, que era i que ha de venir

En aquest propè diumenge, posterior a la Pasqua de Pentecosta, la litúrgia ens proposa celebrar la festivat de la festivitat  de la “Santíssima Trinitat”. És aquesta una celebració que té quelcom a veure amb les efemèrides relacionades en la vida de Jesús? La resposta és no. És necessària aquesta celebració, potser si sempre que se’ns faci una acurada pedagogia dels valors intrínsecs del Pare Déu, del Fill que donà la vida per l’amor que en tot moment ens va expressar en els seus tres anys de la seva vida pública, i de l’Esperit Sant que sempre i en tot moment està dins nostra, ben disposat a orientar-nos per seguir degudament pel camí que ens va assenyalà amb el seu Missatge, Jesús de Natzaret. Pel contrari si la litúrgia o alguns liturgistes, el que pretenen és insistir en què la festivitat del proper diumenge té per objectiu insistir en la necessitat que la festa de la Trinitat, és un dogma de fe i que com tot dogma, els cristians tenim l’obligació de celebrar, participant de la Missa dominical i donar testimoni fefaent de la necessitat i conveniència dels dogmes, crec sincerament que farien un mal servei al cristianisme.                

 L’ART DE VIURE DES DE L’ESPERIT DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-23) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: “Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”.

Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m'estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre».

Comentari

Els cristians no s’han sentit mai orfes. El buit deixat per la mort de Jesús ha estat omplert per la presència viva de l’Esperit del Ressuscitat. Aquest Esperit del Senyor omple la vida del creient. L’Esperit de la veritat que viu amb nosaltres és en nosaltres i ens ensenya l’art de viure en la veritat.

El que configura la vida d’un creient veritable no és l’ànsia de benestar ni la lluita per l’èxit, ni tan sols l’obediència a un ideal, sinó la recerca joiosa de la veritat de Déu sota l’impuls de l’Esperit.

El veritable creient no cau ni en el legalisme ni en l’anarquia, sinó que cerca amb el cor net la veritat. La seva vida no està programada per prohibicions, sinó que és animada i impulsada positivament per l’Esperit.

Quan viu aquesta experiència de l’Esperit, el creient descobreix que ésser cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència, sinó que és deixar-se guiar per l’amor creador de l’Esperit que viu en nosaltres i ens fa viure amb una espontaneïtat que neix, no del nostre egoisme, sinó de l’amor. Una espontaneïtat en què hom renuncia als seus interessos egoistes i es confia al goig de l’Esperit. Una espontaneïtat que és regeneració, renaixement i reorientació contínua cap a la veritat de Déu.

Aquesta vida nova en l’Esperit no significa únicament vida interior de pietat i d’oració. La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou, enfrontat a l’estil de vida que brolla de la mentida i l’egoisme. Vivim en una societat on la mentida s’anomena diplomàcia; a l’explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia, ordre establert; al sexe; amor; a l’arbitrarietat, llibertat; a la manca de respecte, sinceritat.

Difícilment aquesta societat pot entendre o acceptar una vida encunyada per l’Esperit. Però és aquest Esperit el que defensa el creient i el fa caminar cap a la veritat, alliberant-lo de la mentida social, la farsa i la intolerància dels nostres egoismes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 8 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’art de viure des de l’Esperit de Déu” té com a fonament els fragments (15-16.23b-26) del capítol 14 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia se’ns recorda que mai els cristians ens hem pogut sentit pogut sentir orfes i desemparats. Els cristians no s’han sentit mai orfes. El buit deixat per la mort de Jesús ha estat omplert per la presència viva de l’Esperit del Ressuscitat. Aquest Esperit del Senyor omple la vida del creient. L’Esperit de la veritat que viu amb nosaltres és en nosaltres i ens ensenya l’art de viure en la veritat. El que configura la vida d’un creient veritable no és l’ànsia de benestar ni la lluita per l’èxit, ni tan sols l’obediència a un ideal, sinó la recerca joiosa de la veritat de Déu sota l’impuls de l’Esperit.

El veritable creient no cau ni en el legalisme ni en l’anarquia, sinó que cerca amb el cor net la veritat. La seva (nostra) vida no està programada per prohibicions, sinó que és animada i impulsada positivament per l’Esperit. Quan viu aquesta experiència de l’Esperit, el creient descobreix que ésser cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència, sinó que és deixar-se guiar per l’amor creador de l’Esperit que viu en nosaltres i ens fa viure amb una espontaneïtat que neix, no del nostre egoisme, sinó de l’amor. Una espontaneïtat en què hom renuncia als seus interessos egoistes i es confia al goig de l’Esperit. Una espontaneïtat que és regeneració, renaixement i reorientació contínua cap a la veritat de Déu.

Aquesta vida nova en l’Esperit no significa únicament vida interior de pietat i d’oració. La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou, enfrontat a l’estil de vida que brolla de la mentida i l’egoisme. Vivim en una societat on la mentida s’anomena diplomàcia; a l’explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia, ordre establert; al sexe; amor; a l’arbitrarietat, llibertat; a la manca de respecte, sinceritat. Difícilment aquesta societat pot entendre o acceptar una vida encunyada per l’Esperit. Però és aquest Esperit el que defensa el creient i el fa caminar cap a la veritat, alliberant-lo de la mentida social, la farsa i la intolerància dels nostres egoismes.

Al·leluia
Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels
i enceneu-hi la flama del vostre amor.

No és ara en els actuals temps que vivim, que els valors cristians hi ha qui els ha volgut capgirat en benefici propi. Una tendència que no sempre ha sorgit de l’exterior de l’Església. La història, sortosament, no ens amaga res i ens deixa molt clar que la virtut no necessàriament, és patrimoni dels cristians, siguin laics, siguin clergues o siguin alts jerarques eclesiàstics. No obstant, com a conseqüència de la nostra feble naturalesa humana, els cristians pel fet d’afirmar que en som, no tenim la garantia de viure cristianament. És per aquesta raó, que cal emmirallar-nos en els que actuen curosament seguint el missatge de Jesús, més que criticant els que, dissortadament, els seu cristianisme té més mancances del compte. En aquest proper diumenge de Pentecosta, demanem que l’Esperit en guia en tot moment, per tal de no apartar-nos del missatge que ens va deixar Jesús de Natzaret.