NO TINGUIS POR

Comentari a l’evangeli (Lc 5,1-11) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En una ocasió la gent s'aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l'estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les arques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i ensenyava la gent de la barca estant.

Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes». Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s'esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven. 

Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador».

Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d'una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d'ara seràs pescador 
d'homes». Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n'anaren amb ell.

Comentari.

La culpa com a tal no és una cosa inventada per les religions. Constitueix una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que aflori el sentiment religiós es pot advertir en l’ésser humà aquesta sensació d’«haver fallat» en alguna cosa. El problema no consisteix en l’experiència de la culpa, sinó en la manera d’afrontar-la.

Hi ha una manera sana de viure la culpa. La persona assumeix la responsabilitat dels seus actes, lamenta el mal que ha pogut causar i s’esforça per millorar la seva conducta en el futur. Viscuda així, l’experiència de la culpa forma part del creixement de la persona cap a la maduresa.

Però també hi ha maneres poc sanes de viure aquesta culpa. La persona es tanca en la seva indignitat, fomenta sentiments infantils de taca i brutícia, destrueix la seva autoestima i s’anul·la. L’individu es turmenta, s’humilia, lluita amb ell mateix, però al final de tots els seus esforços no s’allibera ni creix com a persona.

El que és propi del cristià és viure la seva experiència de culpa davant d’un Déu que és amor i només amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor. Això dóna a la seva culpa un pes i una serietat absoluta. Però alhora l’allibera de l’enfonsament, ja que sap que, tot i ser pecador, és acceptat per Déu: hi pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tota indignitat i fracàs.

Segons el relat, Pere, aclaparat per la seva indignitat, es llança als peus de Jesús dient: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» La resposta de Jesús no podia ser una altra: «No tinguis por», no tinguis por de ser pecador i estar al meu costat. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador, però se sap alhora acceptat, comprès i estimat incondicionalment per aquest Déu revelat en Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 9 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “No tinguis por” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 5 de l’evangeli de Lluc.

En aquesta homilia se’ns parla d’una qüestió tant antiga com la mateixa humanitat i que és intrínseca a la nostra naturalesa: “la por”. La culpa com a tal no és una cosa inventada per les religions, malauradament, però, les religions l’han utilitzat no sempre de manera pedagògica. Constitueix una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que aflori el sentiment religiós es pot advertir en l’ésser humà aquesta sensació «d’haver fallat» en alguna cosa. El problema no consisteix en l’experiència de la culpa, sinó en la manera d’afrontar-la.

Hi ha una manera sana de viure la culpa. La persona assumeix la responsabilitat dels seus actes, lamenta el 
mal que ha pogut causar i s’esforça per millorar la seva conducta en el futur. Viscuda així, l’experiència de la culpa forma part del creixement de la persona cap a la maduresa.

Però també hi ha maneres poc sanes de viure aquesta culpa. La persona es tanca en la seva indignitat fomenta sentiments infantils de taca i brutícia, destrueix la seva autoestima i s’anul·la. L’individu es turmenta, s’humilia, lluita amb ell mateix, però al final de tots els seus esforços no s’allibera ni creix com a persona. Aquest és el procés natural al qual cal fer front, per superar-lo, però ni totes les persones tenen la 
mateixa força de voluntat i/o la mateixa feblesa, per això és molt important que el segon supòsit, en el qual és imprescindible que el que el vulgui ajudar, no l’acabi enfonsar definitivament, si s’utilitza una pedagogia negativa de la culpa.

El que és propi del cristià és viure la seva experiència de culpa davant d’un Déu que és amor només amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor. Això dóna a la seva culpa un pes i una serietat i serenitat absoluta. Però alhora l’allibera de l’enfonsament, ja que sap que, tot i ser

pecador, és acceptat per Déu: hi pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tota indignitat i fracàs.

En el seu darrer paràgraf, l’homilia –com de costum- fa un cant a l’esperança: Segons el relat, Pere, aclaparat per la seva indignitat, es llança als peus de Jesús dient: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» La resposta de Jesús no podia ser una altra: «No tinguis por», no tinguis por de ser pecador i estar al meu costat. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador, però se sap alhora acceptat, comprès i estimat incondicionalment per aquest Déu revelat en Jesús.

Al·leluia Mt 4,19
Veniu amb mi, diu el Senyor,
i us faré pescadors d'homes.

Una homilia, que com la seva totalitat, mai ens deixa ni indiferents, ni decebuts, sinó tot el contrari. La debilitat humà és un fet tangible que només els prepotents la neguen, però al mateix temps l’exploten dels altres i en benefici propi. És una realitat que qui més qui menys, l’hem patit a les nostres carns, amb el corresponent decaïment que comporta ser víctima de les pròpies debilitats. En aquestes circumstàncies, no hi ha un remei universal, donat que les persones, totes, ni tenim el mateix caràcter, ni la mateixa fortalesa o debilitat. La realitat és, a ben segur, que totes i tots, en diferents moments de les nostres vides, ens em trobat com si haguéssim caigut a dins del pou. Aquesta circumstància, com ens bé a dir l’homilia, no ens ha de desanimar més del compte, però al mateix temps cal buscar el mitja (extern o intern) que més fàcilment ens tregui del fons del pou. En aquest procés, la confiança cega amb Jesús, és cabdal. En aquesta línia positiva, la confiança amb Déu, és imprescindible. També ho pot ser la teva religió o religiositat, si aquesta actua segons el missatge evangèlic.