LA MANCA DE VERITAT

Comentari a l’evangeli (Lc 6,39-45) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als deixebles aquest proverbi: «Un cec seria capaç de guiar un altre cec? No caurien tots dos dins un clot? No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el seu mestre. Per què, doncs, veus la brossa dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: "Germà, deixa'm, que et trauré aquesta brossa de l'ull", si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per poder treure la brossa de l'ull del teu germà.

No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses. L'home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l'home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d'allò que es desborda del seu cor».

Comentari.

La veracitat ha estat sempre una preocupació important a l’educació. Ho hem conegut des que érem infants. Els nostres pares i educadors podien «entendre» totes les nostres entremaliadures, però ens demanaven ser sincers. Ens volien fer veure que «dir la veritat» és molt important.

Tenien raó. La veritat és un dels pilars sobre els quals s’assenta la consciència moral i la convivència. Sense veritat, no és possible viure amb dignitat. Sense veritat, no és possible una convivència justa. L’ésser humà se sent traït en una de les seves exigències més profundes.

Avui es condemna amb força tota mena d’atropellaments i abusos, però no sempre es denuncia amb la mateixa energia la mentida amb què s’intenta emmascarar-los. I, tanmateix, les injustícies sempre s’alimenten a si mateixes amb la mentida. Només falsejant la realitat va ser possible fa uns anys fer una guerra tan injusta com va ser l’agressió a l’Iraq.

Passa moltes vegades. Els grups de poder engeguen múltiples mecanismes per dirigir l’opinió pública i portar la societat cap a una determinada posició. Però sovint ho fan ocultant la veritat i desfigurant les dades, de manera que la gent arriba a viure amb una visió falsejada de la realitat.

Les conseqüències són greus. Quan s’amaga la veritat hi ha el risc que vagin desapareixent els contorns del «bé» i del «mal». Ja no es pot distingir amb claredat el que és «just» del que és «injust». La mentida no deixa veure els abusos. Som com «cecs» que volen guiar altres «cecs».

Davant de tants falsejaments interessats sempre hi ha persones que tenen la mirada neta i veuen la realitat tal com és. Són els que estan atents al patiment dels innocents. Ells posen veritat enmig de tanta mentida. Posen llum enmig de tanta foscor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 23 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “La manca de veritat” té com a fonament els fragments (39-45) del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

En la introducció d’aquesta nova homilia, ens porta a molts anys enrere, quan se’ns educava a ser sincers i a dir sempre la veritat. La veracitat ha estat sempre una preocupació important a l’educació. Ho hem conegut des que érem infants. Els nostres pares i educadors podien «entendre» totes les nostres entremaliadures, però ens demanaven ser sincers. Ens volien fer veure que «dir la veritat» és molt important.

Malauradament avui, a aquests conceptes se’ls hi ha donat la volta de manera que podem observar, com els grans poders de la societat utilitzen, sense el menor escrúpol, el “fake news” permanentment, per tal de manipular la realitat: Tenien raó. La veritat és un dels pilars sobre els quals s’assenta la consciència moral i la convivència. Sense veritat, no és possible viure amb dignitat. Sense veritat, no és possible una convivència justa. L’ésser humà se sent traït en una de les seves exigències més profundes.

Avui es condemna amb força tota mena d’atropellaments i abusos, però no sempre es denuncia amb la mateixa energia la mentida amb què s’intenta emmascarar-los. I, tanmateix, les injustícies sempre s’alimenten a si mateixes amb la mentida. Només falsejant la realitat va ser possible fa uns anys fer una guerra tan injusta com va ser l’agressió a l’Iraq. I, dissortadament, recentment –només per interessos partidistes- se’ns vol fer creure que Rússia no va ser l’agressor d’Ucraïna... (!!!) 

Passa moltes vegades. Els grups de poder engeguen múltiples mecanismes per dirigir l’opinió pública i portar la societat cap a una determinada posició. Però sovint (per no dir sempre) ho fan ocultant la veritat i desfigurant les dades, de manera que la gent arriba a viure amb una visió falsejada de la realitat.

És d’una evidència cada cop més manifesta, que l’extrema dreta (o sigui el neo-capitalisme), està arraconant en tots els àmbits socials i religiosos, als sectors progressistes: Les conseqüències són greus. Quan s’amaga la veritat hi ha el risc que vagin desapareixent els contorns del «bé» i del «mal». Ja no es pot distingir amb claredat el que és «just» del que és «injust». La mentida no deixa veure els abusos. Som com «cecs» que volen guiar altres «cecs».

Davant de tants falsejaments interessats sempre hi ha persones que tenen la mirada neta i veuen la realitat tal com és. Són els que estan atents al patiment dels innocents. Ells posen veritat enmig de tanta mentida. Posen llum enmig de tanta foscor. Una conclusió d’aquesta interessant homilia, que ens hauria de motivar vers dues direccions: 1) Com deia la coneguda monja M. Dolors Gaja: Voler ser cristià és llegir l’evangeli i, al mateix temps llegir el diari. 2) Ara més que mai, no podem seguir vivint aliens a la realitat terriblement convulsa dels nostres dies, cal com a mínim, voler estar degudament informats per mitjans no subvencionats ni instrumentalitzats pels poders fàctics dels nostres dies. 

Al·leluia Fl 2,15-16

Vosaltres que porteu la paraula de vida

resplendiu com estrelles en un cel de nit.

En la homilia per el proper diumenge 2 de març, és cert que no se’ns parla específicament de qüestions evangèliques, però si que se’ns insisteix en la necessitat de retrobar-nos urgentment en els valors tan cristians com l’honestedat, així com ser instruments per dignificar la convivència allunyant-nos de les falsedats i les mentides com a mitja per instrumentalitzar i/o manipular als demés.   

 AMOR A L’ENEMIC

Comentari a l’evangeli (Lc 6,27.38) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l'altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t'ho hagin pres. Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si heu fet bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors. Si presteu diners als qui de cert us els tornaran, qui us ho ha d'agrair?

També els pecadors presten diners als pecadors quan saben que els recobraran. Però vosaltres heu d'estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos: llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».

Comentari.

«Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien». Què podem fer els creients davant d’aquestes paraules de Jesús? Suprimir-les de l’Evangeli? Esborrar-les del fons de la nostra consciència? Deixar-les per a temps millors?

No canvia gaire en les diferents cultures la postura bàsica dels homes davant de l’«enemic», és a dir, davant d’algú de qui només podem esperar algun dany. L’atenès Lísies (segle V aC) expressa la concepció vigent a l’antiga Grècia amb una fórmula que seria ben acollida també avui per molts: «Considero com a norma establerta que hom ha de procurar fer mal als seus enemics i posar-se al servei dels seus amics».

Per això hem de remarcar encara més la importància revolucionària que conté el mandat evangèlic de l’amor a l’enemic, considerat pels exegetes com l’exponent més diàfan del missatge cristià.

Quan Jesús parla de l’amor a l’enemic, no pensa en un sentiment d’afecte i d’estima envers ell, però sí en una actitud humana d’interès positiu pel seu bé.

Jesús pensa que la persona és humana quan l’amor és a la base de tota la seva actuació. I ni tan sols la relació amb els enemics no ha de ser una excepció. Qui és humà fins al final respecta la dignitat de l’enemic, per molt desfigurada que se’ns pugui presentar. No adopta davant seu una postura excloent de maledicció, sinó una actitud de benedicció.

I és precisament aquest amor, que arriba a tothom i cerca realment el bé de tothom sense excepció, l’aportació més humana que pot introduir a la societat qui s’inspira en l’Evangeli de Jesús.

Hi ha situacions en què aquest amor a l’enemic sembla impossible. Estem massa ferits per poder perdonar. Necessitem temps per a recuperar la pau. És el moment de recordar que nosaltres també vivim de la paciència i el perdó de Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 23 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amor a l’enemic” té com a fonament els fragments (27-38) del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

En la introducció d’aquesta nova homilia, se’ns exposa una frase contundent de Jesús: «Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien». Heus ací, una frase que a tots ens interpel·la i que a ben segur que molts més dels que ens podem imaginar, l’han arraconat del seu diccionari particular: Què podem fer els creients davant d’aquestes paraules de Jesús? Suprimir-les de l’Evangeli? Esborrar-les del fons de la nostra consciència? Deixar-les per a temps millors?

No canvia gaire en les diferents cultures la postura bàsica dels homes davant de «l’enemic», és a dir, davant d’algú de qui només podem esperar algun dany. L’atenès Lísies (segle VaC) expressa la concepció vigent a l’antiga Grècia amb una fórmula que a bens segur seria ben acollida també avui per molts: «Considero com a norma establerta que hom ha de procurar fer mal als seus enemics i posar-se al servei dels seus amics».???

L’homilia, però, no posa draps calents a aquesta qüestió: Per això hem de remarcar encara més la importància revolucionària que conté el mandat evangèlic de l’amor a l’enemic, considerat pels exegetes com l’exponent més diàfan del missatge cristià. Quan Jesús parla de l’amor a l’enemic, no pensa en un sentiment d’afecte i d’estima envers ell, però sí en una actitud humana d’interès positiu pel seu bé.

Jesús pensa que la persona és humana quan l’amor és a la base de tota la seva actuació. I ni tan sols la relació amb els enemics no ha de ser una excepció. Qui és humà fins al final respecta la dignitat de l’enemic, per molt desfigurada que se’ns pugui presentar. No adopta davant seu una postura excloent de maledicció, sinó una actitud de benedicció. Exactament al revés, del que dissortadament està sent el modus operandi a la Palestina...  

L’homilia conclou, tot intentant fer-nos veure que només bevent de l’esperit que ens promou l’Evangeli o missatge de Jesús, capgirarem aquest tarannà egoista, que de manera mat-xacona i subliminal, ens estant diàriament inculcant la gran majoria de propagandes del sistema neocapitalista que avui impera a tot arreu: I és precisament aquest amor, que arriba a tothom i cerca realment el bé de tothom sense excepció, l’aportació més humana que pot introduir a la societat qui s’inspira en l’Evangeli de Jesús. Hi ha situacions en què aquest amor a l’enemic sembla impossible. Estem massa ferits per poder perdonar. Necessitem temps per a recuperar la pau. És el moment de recordar que nosaltres també vivim de la paciència i el perdó de Déu.

Al·leluia Jo 13,34

Us dono un manament nou, diu el Senyor;

que us estimeu els uns als altres

tal com jo us he estimat.

En la conclusió de l’homilia de la setmana passada, ho comentava i avui segueixo insistint-hi de nou. Si llegim atentament aquesta homilia, si veritablement volem ser cristians, ens haurem de tapar les orelles a les proclames del neocapitalisme, les que sense cap mena d’escrúpols, volen foragitar d’arreu als immigrants, als que els fan nosa, a tots aquells que pels qui tenen el poder de la societat, és la xusma. És tanta la seva prepotència que fins i tot ja fan propostes per ubicar als que dissortadament fugen de la fam i dels conflictes bèl·lics dels seus països, en indrets “específics”. Són cada cop més els que s’alineen a aquestes polítiques amb arguments tant obsessivament ofuscats i masclistes, que fins i tot s’hi apunten més clergues del que ens podríem imaginar. Que Déu nostre Senyor tingui pietat de tots plegats, i que aquesta maleïda pandèmia, que no hi han vacunes efectives, desa-pareixi per la pregaria i per la misericòrdia de Déu.    

  

 PRENDRE SERIOSAMENT ELS POBRES

Comentari a l’evangeli (Lc 6,17.20-26) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya i s'aturà en un indret pla on hi havia molts dels seus seguidors i una gentada del poble que havia vingut de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó. Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles: «Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui ara passeu fam: vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu: vindrà el dia que riureu. Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us esquivarà, us ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel; igual feien els seus pares amb els profetes.

Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol. Ai de vosaltres els qui ara aneu tips: vindrà el dia que passareu fam. Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà el dia que us doldreu i plorareu. Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igual feien els seus pares amb els falsos profetes».

Comentari.

Acostumats a escoltar les «benaurances» tal com apareixen a l’evangeli de Mateu, se’ns fa dur als cristians dels països rics llegir el text que ens ofereix Lluc. Pel que sembla, aquest evangelista –i no pocs dels seus lectors– pertanyia a una classe acomodada. Tot i això, lluny de suavitzar el missatge de Jesús, Lluc el presenta de manera més provocativa.

Al costat de les «benaurances» als pobres, l’evangelista recorda les «malaurances» als rics: «Feliços els pobres… els qui ara passeu fam… els qui ara ploreu». Però, «ai de vosaltres, els rics… els qui ara aneu tips… els qui ara rieu». L’Evangeli no pot ser escoltat de la mateixa manera per tothom. Mentre per als pobres és una Bona Notícia que els convida a l’esperança, per als rics és una amenaça que els crida a la conversió. Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats cristianes?

Primer de tot, Jesús ens posa a tots davant la realitat més sagnant que hi ha al món, la que més el fa patir, la que més arriba al cor de Déu, la que està més present davant els seus ulls. Una realitat que, des dels països rics, intentem ignorar, encobrint de mil maneres la injustícia més cruel, de la qual en bona part en som còmplices nosaltres.

Volem continuar alimentant l’autoengany o obrir els ulls a la realitat dels pobres? De veritat en tenim voluntat? Prendrem alguna vegada seriosament aquesta immensa majoria dels que viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els que no compten per a la nostra marxa cap al benestar?

Els cristians encara no hem descobert la importància que poden tenir els pobres en la història del cristianisme. Ells ens donen més llum que ningú per veure’ns en la nostra pròpia veritat, sacsegen la nostra consciència i ens conviden a la conversió. Ens poden ajudar a configurar l’Església del futur de manera més evangèlica. Ens poden fer més humans: més capaços d´austeritat, de solidaritat i de generositat.

L’abisme que separa rics i pobres continua creixent de manera imparable. En el futur serà cada cop més difícil presentar-nos davant el món com a Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la Terra. O prenem seriosament els pobres o ens oblidem de l’Evangeli. Als països rics ens resultarà cada cop més difícil d’escoltar l’advertiment de Jesús: «No podeu servir Déu i el diner». Se’ns farà insuportable.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comenmtari.

Per Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 16 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Prendre seriosament els pobres” té com a fonament els fragments (17.20-26) del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia per aquest proper diumenge, segueix la línia de costum, o sigui defugint aquella línia de molts altres clergues de refredar-nos no fos cas que esdevinguéssim massa progressistes. Acostumats  a escoltar les «benaurances» tal com apareixen a l’evangeli de Mateu, se’ns fa dur als cristians dels països rics llegir el text que ens ofereix Lluc. Pel que sembla, aquest evangelista –i no pocs dels seus lectors– pertanyia a una classe acomodada. Tot i això, lluny de suavitzar el missatge de Jesús, Lluc el presenta de manera més provocativa.

És per aquesta raó que l’evangelista i l’homilia: Al costat de les «benaurances» als pobres, l’evangelista recorda les «malaurances» als rics: «Feliços els pobres… els qui ara passeu fam… els qui ara ploreu». Però, «ai de vosaltres, els rics… els qui ara aneu tips… els qui ara rieu». L’Evangeli no pot ser escoltat de la mateixa manera per tothom. Mentre per als pobres és una Bona Notícia que els convida a l’esperança, per als rics és una amenaça que els crida a la conversió. Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats cristianes? 

Primer de tot, Jesús ens posa a tots davant la realitat més sagnant que hi ha al món, la que més el fa patir, la que més arriba al cor de Déu, la que està més present davant els seus ulls. Una realitat que, des dels països rics, intentem ignorar, encobrint de mil maneres la injustícia més cruel, de la qual en bona part en som còmplices nosaltres.

Volem continuar alimentant l’autoengany o obrir els ulls a la realitat dels pobres? De veritat en tenim voluntat? Prendrem alguna vegada seriosament aquesta immensa majoria dels que viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els que no compten per a la nostra marxa cap al benestar? Aquests darrers dies, em vist per la tele, l’exaltació dels que prediquen exactament el contrari d’aquestes benaurances, començant pel president Trump i pels seus sinònims de l’extrema dreta europeu, reunits a Madrid.

Els cristians encara no hem descobert la importància que poden tenir els pobres en la història del cristianisme. Ells ens donen més llum que ningú per veure’ns en la nostra pròpia veritat, sacsegen la nostra consciència i ens conviden a la conversió. Ens poden ajudar a configurar l’Església del futur de manera més evangèlica. Ens poden fer més humans: més capaços d´austeritat, de solidaritat i de generositat. 

L’abisme que separa rics i pobres continua creixent de manera imparable. En el futur serà cada cop més difícil presentar-nos davant el món com a Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la Terra. O prenem seriosament els pobres o ens oblidem de l’Evangeli. Als països rics ens resultarà cada cop més difícil d’escoltar l’advertiment de Jesús: «No podeu servir Déu i el diner». Se’ns farà insuportable.

Al·leluia Lc 6,23ab

Alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

Si llegim atentament aquesta homilia, si veritablement volem ser cristians, ens haurem de tapar les orelles a les proclames del neocapitalisme, les que sense cap mena d’escrúpols, volen foragitar d’arreu als immigrants. És tanta la seva prepotència que fins i tot ja fan propostes per ubicar als que dissortadament fugen de la fam i dels conflictes bèl·lics dels seus països, en indrets “específics”. És ben cert que a ells el hi fa mal als ulls i bes a saber si fins i tot els remou allò que no suporten de veure o sentir. Són cada cop més els que s’alineen a aquestes polítiques que fins i tot alguns clergues de casa nostra llançaven dures crítiques contra la bisbessa, amb arguments tant obsessivament ofuscats i masclistes, com esgrimint que a casa nostra, la circumstància de que una bisbessa faci un sermó: “mai es podrà produir, donat que dins del catolicisme, gràcies a déu, només podran ser bisbes els homes”. Personalment, crec que és molt pitjor que  un clergue catòlic faci unes declaracions publicades com aquestes, que les esmentades paraules de la bisbessa episcopaliana en el sermó de presa de posició del Trump, recriminant-li les seves polítiques ultra conservadores.        

NO TINGUIS POR

Comentari a l’evangeli (Lc 5,1-11) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En una ocasió la gent s'aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l'estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les arques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i ensenyava la gent de la barca estant.

Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes». Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s'esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven. 

Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador».

Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d'una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d'ara seràs pescador 
d'homes». Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n'anaren amb ell.

Comentari.

La culpa com a tal no és una cosa inventada per les religions. Constitueix una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que aflori el sentiment religiós es pot advertir en l’ésser humà aquesta sensació d’«haver fallat» en alguna cosa. El problema no consisteix en l’experiència de la culpa, sinó en la manera d’afrontar-la.

Hi ha una manera sana de viure la culpa. La persona assumeix la responsabilitat dels seus actes, lamenta el mal que ha pogut causar i s’esforça per millorar la seva conducta en el futur. Viscuda així, l’experiència de la culpa forma part del creixement de la persona cap a la maduresa.

Però també hi ha maneres poc sanes de viure aquesta culpa. La persona es tanca en la seva indignitat, fomenta sentiments infantils de taca i brutícia, destrueix la seva autoestima i s’anul·la. L’individu es turmenta, s’humilia, lluita amb ell mateix, però al final de tots els seus esforços no s’allibera ni creix com a persona.

El que és propi del cristià és viure la seva experiència de culpa davant d’un Déu que és amor i només amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor. Això dóna a la seva culpa un pes i una serietat absoluta. Però alhora l’allibera de l’enfonsament, ja que sap que, tot i ser pecador, és acceptat per Déu: hi pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tota indignitat i fracàs.

Segons el relat, Pere, aclaparat per la seva indignitat, es llança als peus de Jesús dient: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» La resposta de Jesús no podia ser una altra: «No tinguis por», no tinguis por de ser pecador i estar al meu costat. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador, però se sap alhora acceptat, comprès i estimat incondicionalment per aquest Déu revelat en Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 9 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “No tinguis por” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 5 de l’evangeli de Lluc.

En aquesta homilia se’ns parla d’una qüestió tant antiga com la mateixa humanitat i que és intrínseca a la nostra naturalesa: “la por”. La culpa com a tal no és una cosa inventada per les religions, malauradament, però, les religions l’han utilitzat no sempre de manera pedagògica. Constitueix una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que aflori el sentiment religiós es pot advertir en l’ésser humà aquesta sensació «d’haver fallat» en alguna cosa. El problema no consisteix en l’experiència de la culpa, sinó en la manera d’afrontar-la.

Hi ha una manera sana de viure la culpa. La persona assumeix la responsabilitat dels seus actes, lamenta el 
mal que ha pogut causar i s’esforça per millorar la seva conducta en el futur. Viscuda així, l’experiència de la culpa forma part del creixement de la persona cap a la maduresa.

Però també hi ha maneres poc sanes de viure aquesta culpa. La persona es tanca en la seva indignitat fomenta sentiments infantils de taca i brutícia, destrueix la seva autoestima i s’anul·la. L’individu es turmenta, s’humilia, lluita amb ell mateix, però al final de tots els seus esforços no s’allibera ni creix com a persona. Aquest és el procés natural al qual cal fer front, per superar-lo, però ni totes les persones tenen la 
mateixa força de voluntat i/o la mateixa feblesa, per això és molt important que el segon supòsit, en el qual és imprescindible que el que el vulgui ajudar, no l’acabi enfonsar definitivament, si s’utilitza una pedagogia negativa de la culpa.

El que és propi del cristià és viure la seva experiència de culpa davant d’un Déu que és amor només amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor. Això dóna a la seva culpa un pes i una serietat i serenitat absoluta. Però alhora l’allibera de l’enfonsament, ja que sap que, tot i ser

pecador, és acceptat per Déu: hi pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tota indignitat i fracàs.

En el seu darrer paràgraf, l’homilia –com de costum- fa un cant a l’esperança: Segons el relat, Pere, aclaparat per la seva indignitat, es llança als peus de Jesús dient: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» La resposta de Jesús no podia ser una altra: «No tinguis por», no tinguis por de ser pecador i estar al meu costat. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador, però se sap alhora acceptat, comprès i estimat incondicionalment per aquest Déu revelat en Jesús.

Al·leluia Mt 4,19
Veniu amb mi, diu el Senyor,
i us faré pescadors d'homes.

Una homilia, que com la seva totalitat, mai ens deixa ni indiferents, ni decebuts, sinó tot el contrari. La debilitat humà és un fet tangible que només els prepotents la neguen, però al mateix temps l’exploten dels altres i en benefici propi. És una realitat que qui més qui menys, l’hem patit a les nostres carns, amb el corresponent decaïment que comporta ser víctima de les pròpies debilitats. En aquestes circumstàncies, no hi ha un remei universal, donat que les persones, totes, ni tenim el mateix caràcter, ni la mateixa fortalesa o debilitat. La realitat és, a ben segur, que totes i tots, en diferents moments de les nostres vides, ens em trobat com si haguéssim caigut a dins del pou. Aquesta circumstància, com ens bé a dir l’homilia, no ens ha de desanimar més del compte, però al mateix temps cal buscar el mitja (extern o intern) que més fàcilment ens tregui del fons del pou. En aquest procés, la confiança cega amb Jesús, és cabdal. En aquesta línia positiva, la confiança amb Déu, és imprescindible. També ho pot ser la teva religió o religiositat, si aquesta actua segons el missatge evangèlic.