DE LA POR A L'AMOR 

Comentari a l’evangeli (Jn 15,9-17) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m'estima. Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l'amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m'heu escollit. Soc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Comentari.-

No és una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri i de promesa, és la clau del cristianisme: «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.

I, tanmateix, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de molts cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme. Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure.

Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.

L’acceptació de Déu o el seu rebuig es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu.

Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona.

Per a molts, aquest pot ser el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 6è. diumenge de Pasqua del 5 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “de la por a l’amor”, té com a fonament els fragments (9-17) del capítol 15 de l’evangeli Joànic.

En aquest 6è diumenge de Pasqua, l’homilia posa tot l’èmfasi en el que és l’essència del missatge de Jesús: l’amor! «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.

Malauradament, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de molts cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme. Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure, més aviat se’n ha educat més en el temor a Déu que en tenir-hi tota la nostra confiança. Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.

Fer els possibles per confiar-hi o simplement acollir-se al menfotisme o pitjor a la incredulitat o rebuig de la seva existència: es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu. 

Al arribar a aquest punt, l’homilia és molt clara i pedagògica: Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona. 

L’homilia conclou amb una afirmació que pot esdevenir vital quan en el nostre pelegrinatge per aquest món, ens aturem i ens disposem a fer una mena d’examen del que ha estat la nostra vida fins aquell moment, aquesta aturada pot significar: el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».   

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor; el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 5 de maig que pot significar un canvi de rumb. L’experiència ens expressa que quan hom ha tingut la voluntat de fer una parada en el camí i fer la mena d’examen del camí fet i de com se sent interiorment de tot el seu camí fet, de les vicissituds viscudes, del que se’n sent satisfet i del que se’n sent insatisfet, sovint aquesta aturada reflexible provoca un canvi de rumb i un desig de retrobar-se amb l’esperit (l’Esperit de Déu) per tal que guiï-hi la nova seva nova etapa.