ABANS D’ENFONSAR-SE

Cmentari a l’evangeli (Mt 14,22-33) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d'avançar, perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren, s'esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s'acovardí i començà d'enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l'instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».

Comentari.-

És sorprenent l’actualitat que adquireix en aquests temps de crisi religiosa el relat de la tempesta al llac de Galilea. Mateu descriu amb trets encertats la situació: els deixebles de Jesús es troben sols, «lluny de terra ferma», enmig de la inseguretat de la mar; la barca està «sacsejada per les onades», desbordada per forces adverses; «el vent és contrari», tot es gira en contra; és «negra nit», les tenebres impedeixen veure l’horitzó.

Així viuen no pocs creients el moment actual. No hi ha seguretat ni certeses religioses; tot s’ha tornat fosc i dubtós. La religió està sotmesa a tota mena d’acusacions i sospites. Es parla del cristianisme com d’una «religió terminal» que pertany al passat; es diu que estem entrant en una «era postcristiana» (E. Poulat). En alguns neix l’interrogant: ¿no serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer? Aquest és el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempestat: «És un fantasma».

La reacció de Jesús és immediata: «Coratge! Soc jo. No tingueu por.» Animat per aquestes paraules, Pere fa a Jesús una petició inaudita: «Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua». No sap si Jesús és un fantasma o algú real, però vol comprovar que s’hi pot anar caminant, no sobre terra ferma, sinó sobre l’aigua, no recolzant-se en arguments segurs, sinó en la feblesa de la fe.

Així el creient viu la seva adhesió a Crist en moments de crisi i de foscor. No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real, ressuscitat pel Pare per a la nostra salvació. No tenim arguments científics per comprovar-ho, però sabem per experiència que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en ell i en la seva paraula.

No és fàcil viure aquesta fe nua. El relat evangèlic ens diu que Pere «va sentir la força del vent», «es va espantar» i «començà d’enfonsar-se». És un procés molt conegut: fixar-se només en la força del mal, deixar-se paralitzar per la por i enfonsar-se en la desesperança.

Pere reacciona i, abans d’enfonsar-se del tot, crida: «Senyor, salva’m». La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu: «Senyor, salva’m». Sense saber ni com ni per què, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, alhora que ens diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per. Jaume Rocabert

Que en l’actualitat vivim una crisi de fe i/o de religió que mai havia estat pronunciada, tant entre les persones de més de 50/60 anys, però molt especialment entre el jovent. (la concentració de jovent aquest darrer cap de setmana en la trobada a Lisboa amb el papa Francesc, no ens enganyem: “una flor no fa estiu”!). El que intenta l’homilia és, fer servir l’exemple del text de Mateu per fer-nos veure que els dubtes, la por, la incertesa són fenòmens humans que requereixen arropar-se justament amb la fe, per sortir del pou de les inseguretats i dels temors: És sorprenent l’actualitat que adquireix en aquests temps de crisi religiosa el relat de la tempesta al llac de Galilea. Mateu descriu amb trets encertats la situació: els deixebles de Jesús es troben sols, «lluny de terra ferma», enmig de la inseguretat de la mar; la barca està «sacsejada per les onades», desbordada per forces adverses; «el vent és contrari», tot es gira en contra; és «negra nit», les tenebres impedeixen veure l’horitzó.

És cert com ens explica l’homilia que avui viuen no pocs creients el moment actual. No hi ha seguretat ni certeses religioses; tot s’ha tornat fosc i dubtós. La religió està sotmesa a tota mena d’acusacions i sospites. Es parla del cristianisme com d’una «religió terminal» que pertany al passat; es diu que estem entrant en una «era post-cristiana» (E. Poulat). Tant que en no pocs neix l’interrogant: ¿no serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer? Aquest és el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempestat: «És un fantasma».

Què ens diu Jesús, quan ens trobem en aquesta situació: «Coratge! Soc jo. No tingueu por.» Així el creient viu la seva adhesió a Crist en moments de crisi i de foscor. No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real, ressuscitat pel Pare per a la nostra salvació. No tenim arguments científics per comprovar-ho, però sabem per experiència que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en ell i en la seva paraula.

Certament, tal com expressa l’homilia: No és fàcil viure aquesta fe nua. El relat evangèlic ens diu que Pere «va sentir la força del vent», «es va espantar» i «començà d’enfonsar-se». És un procés molt conegut: fixar-se només en la força del mal, deixar-se paralitzar per la por i enfonsar-se en la desesperança. Pere reacciona i, abans d’enfonsar-se del tot, crida: «Senyor, salva’m».

Es podria creure que el que ens exposa l’homilia és una faula i que quan hom s’ha desviat del camí i s’ha desanimat per culpa de les grans contradiccions que avui tothom coneix del si del catolicisme i qualsevol altre religió, ja no hi ha possibilitats de retorn justament per les grans decepcions que ens ha proporcionat, però no és en la religió amb qui hem de creure, sinó en Jesús. Val la pena deixar clar que som molts els que en el transcurs de la nostra vida, hem caigut en el pou del desànim i de la no esperança, però sempre hi ha un camí de retorn, si en aquesta situació, aixeques els ulls tot intentant veure com el Pare ens està oferint la seva ma paternal per retornar-nos al camí. La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu: «Senyor, salva’m». Sense saber ni com ni per què, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, alhora que ens diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?».

Al·leluia Salm 129,5

Confio en el Senyor,

confio en la seva paraula.

Una molt bonica i esperançadora homilia que quan tot sembla que s’enfonsa al nostra entorn, només un sincer desig de voler trobar el camí, sempre hi ha la ma estesa que – no en tinguis el menor dubte- que el teu desig de retornar al camí, et serà complagut. Això no vol dir que a partir d’aquest moment tot seran flors i violes. De nou en el camí, seguirem trobant-t’hi pedregam i pujades i baixades, però a ben segur que per poc que t’esforcis mai més deixaràs de tenir tota la capacitat intacte per seguir a Jesús. També ens hi podrà ajudar, si finalment el papa Francesc aconsegueix que se celebri el Camí Sinodal previst pel 2024 i que, amb l’ajuda de Déu, esperem que es puguin portar a bon port les urgents reformes que requereix el envellit i tronat vaixell del catolicisme per tornar a navegar a la velocitat de creuer que es requereixen en els temps actuals. Que Déu nostre Senyor hi faci més que nosaltres.