dissabte, 12 de gener de 2019

ENS FA POR LA HUMANITAT DE DÉU? (Una reflexió de Nadal)


Apunts,  5a..Trobada (Curs 2018-2019).


Els profetes parlaven en nom de Déu. Ara, amb Jesús (Logos) és Déu mateix qui ens parla. Perquè, aquell infant que Maria duu al món, segons Mateu i Lluc  és «encarnació de Déu»»  I això es reafirma, quan en el baptisme de Jesús, «Mentre pregava [...] una veu digué des del cel: --Tu ets el meu Fill, el meu estimat». (Lc 3,  21´22 )

Nadal és epifania (επιφάνεια= manifestació). Però això no és un fet passat, sinó que segueix manifestant-se «ara i sempre, pels segles dels segles». (Glòria)

Amb Jesús, els cristians, també hem de ser «manifestació humana de Déu», «Vosaltres sou la sal de la terra». (Mt 5,13) «Vosaltres sou la llum del món». (Mt 5,14). Com ho van ser: Pau de Tars, «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi». (Ga 2,20), Francesc d’Assís, Teresa de Calcuta, Oscar Romero d’Amèrica, «con Oscar Romero, Dios pasó porr El Salvador» (Ellacuria). I se’n podrien citar molts més que han fent de la seva vida una identificació a la de Jesús (el Crist). En paraules del papa Francesc: «cada sant és una missió, un projecta del Pare».  Però no ens confonguem, una cosa és ser «manifestació» de Déu i un altre «voler ser» com Déu (Mite del Paradís Perdut).

No tenir por a la humanitat de Déu, vol dir fer la Seva voluntat; ser fidels al Parenostre: «que es faci [que fem] la teva voluntat». Als romans la Lex talionis els hi permetia un càstig equivalent al mal comés: «ull per ull, dent per dent». «Però jo us dic –-és Jesús qui ens parla--: -Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra». (Mt 5,39). I que, els que diuen NO a fer la voluntat de Déu (publicans, prostitutes...) però després es penedeixen «passen al davant» dels que diuen SI, però sense voluntat de penediment (grans sacerdots, notables del poble...) «en el camí cap al Regne de Déu. (Mt 21,31)

«Déu no vol sacrificis sinó amor» (Escriptures). «Si algú ve a mi [Fill estimat] i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu». (Lc 14.26)», Perquè «Qui vulgui salvar la seva vida [el triomf material], la perdrà, però el qui la perdi per mi, [per treballar per les causes de Jesús] la salvarà. (Lc 9.24). Recordem que els evangelis van sempre del «ara i aquí» a «l’escatologia».

Aquest llenguatge ens fa por. La por humana és antropològica. Però «hi ha un Nadal cada dia», que ens ha de dur a l’esperança, que ens resistim a reconèixer perquè també hi ha «una crucifixió a cada instant». Però Déu s’ha humanitzat, i «és el  Messies, el Senyor». (Cant litúrgic de Nadal), i no ens abandona.

Les festes de Nadal i Reis ens han recordat que «la divinitat» (és a dir, Déu mateix) s’ha manifestat als humans, prenent forma humana, per a viure en persona les nostres mateixes dificultats, però a la vegada, perquè confiem en les Benaurances.

Aquest és el «missatge de fons de Nadal, tossut i provocador». (José M. Castillo). Que es repeteix cada any. I ens diu que no tinguem por, Que no busquem Déu en el cel ni entre els poderosos ni en les grans celebracions... Déu ens ve en forma de nen per a viure entre nosaltres. I que, tot el que afecta a l’home i la dona (debilitat, dolor, marginació, exclusió social...) també afecta a Déu.

Apunts de Salvador Sol

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada