diumenge, 1 de juliol de 2018

EL REGNE DE DÉU1


Per: Antoni Ferret - (aferret2@moviments.net)

És una cosa ben sorprenent. La idea central de la predicació de Crist era el Regne de Déu. En canvi aquesta idea és desconeguda en la predicació de l'Església.

Presumptament, el Regne de Déu és una realitat que ultrapassa la vida terrena i la Història, però que ha de gestar-se «dins la Història». És a dir, que la preparació del Regne s'ha de fer en «aquesta» realitat mundana, en la línia de construir una societat lliure, justa i pacífica. Quan, gràcies a la lluita i l'esforç de les persones de bona voluntat, hi hagi una societat lliure, justa i en pau, en un grau relativament alt, aleshores, presumptament, s'esdevindrà la segona vinguda de Crist per inaugurar el Regne, ja dins una «nova» realitat.

Presumptament, és voluntat de Déu que aquesta instauració depengui de la voluntat i l'esforç dels humans.

Així, doncs, quan es treballa per millorar la societat —organitzant-se, manifestant-se, ajudant, firmant, informant, votant, secundant qualsevol iniciativa bona— es treballa per la instauració del Regne, poc o molt, mal sigui amb un granet de sorra. En canvi, cada vegada que una persona cristiana o de bona voluntat es queda a casa o es queda parada o s'absté o es desentén de qualsevol iniciativa, es retarda o es fa retrocedir aquesta instauració.

Avui dia, de la mateixa manera que l'Església oficial no predica el Regne de Déu, i no urgeix a treballar-hi, tampoc els cristians i cristianes hi tenen gaire interès, és a dir, no tenen gaire interès a treballar per una societat més justa, més lliure i més en pau. D'aquí es desprèn una greu responsabilitat dels mossens (ja ni parlar dels bisbes), quan, mal formats (o deformats) per un seminari on d'afers socials no se'n podia ni parlar, prediquen un cristianisme de caire individual, vertical, sense contingut social, no més enllà de la família i sectors afins.

En els darrers 150 anys, més o menys, hi ha hagut un gran esforç i una gran lluita de moltes persones de bona voluntat per fer una societat millor. Persones de diferents ideologies, però molt i molt majoritàriament no creients. Les persones cristianes, en general, se n'han desentès o bé han col·laborat a oposar-s'hi, sobretot votant opcions conservadores. Alguns papes han impulsat l'anomenada Doctrina Social de l'Església (avui dia arraconada pels papes anteriors), poc seguida pels mateixos cristians i cristianes. Aquesta lluita no sempre ha estat ben orientada, sobretot en les direccions de partits i grups. Hi ha hagut fanatismes, i actituds criminals, etc. Al final s'ha saldat amb un notable retrocés. ¿No es podria pensar que els cristians i les cristianes han estat els grans culpables d'aquest retrocés, per la seva omissió?  
1.- del llibre del mateix autor: «Per un cristianisme en la frontera».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada