diumenge, 22 de gener de 2017

LA HUMANITAT DE JESÚS



Apunts,  5a.Trobada (Curs 2016-2017).

El 1951 es va commemorar el 1.500 aniversari del concili de Calcedònia (451). Aquesta commemoració va donar peu a que els teòlegs aprofitessin per aprofundir en l’estudi del què es va afirmar com a doctrina sobre la naturalesa de Jesús, el Crist.
En el Concili es va definir que la identitat de Jesucrist comprenia dues naturaleses: la humana (consubstancial als humans) i la divina (consubstancial a la divinitat). I que, ambdues naturaleses configuraven una sola persona. Ara els teòlegs no discuteixen aquesta afirmació, sinó com explicar de forma senzilla, que això ha fet possible la Salvació.
La raó ens diria que aquesta unió formaria un 50% de cada naturalesa. Però aquí hi ha el misteri: Jesús era 100% home i 100% Déu, argumentant que només un Déu i un home totals ens podia dur la salvació. Per L. Boff: «Tant humà com Jesús només ho pot ser Déu».
Què entenem avui per naturalesa humana? Els éssers humans són els que es qüestionen el per què de les coses, és conscient del què sap i cerca una resposta a les tres preguntes bàsiques: d’on vinc, què faig aquí, quin futur m’espera. És el que, en tant que home, es devia qüestionar Jesús a l’Hort de les Oliveres; la capacitat d’esperar contra tota esperança.
La persona humana és un ésser amb capacitat per estimar, en un amor que es desdobla en els fills que són objecta i subjecta d’estimació. Condició que li ve de Déu, que estima la persona: «Déu és amor» (1 Jn 4,7-8). Un amor que no s’assoleix aquí a la terra. «Ens has fet, oh Déu, per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que descansi en Tu» (St. Agustí).
Si la naturalesa humans és un misteri, quin més gran misteri no serà Déu? Aquell que a Moisès li dóna com a resposta: «Soc qui Soc!». No podem pretendre tancar Déu en: un concepte, una paraula, una imatge, un nom o una definició. «Si ho comprens, no és Déu» (St. Agustí). «Quan volem parlar de Déu ja estem parlant d’una altre cosa» (R. Panikkar)
A Calcedònia, es va debatre la qüestió fonamental del cristianisme. Jesús era Déu i es va fer home; dues naturaleses hipostàtiques. (bisbe Alexandre i el deixeble Atanasi), A l¡’altra banda s’afirmava que Jesús no havia estat «engendrat» sinó «creat», i per tant no podia ser Déu i home a la vegada. ( Sacerdot Arri, d’Alexandria, i el bisbe Eusebi de Nicomèdia). El Concili va decretar la raó dels primers i els segons (arrianisme) van rebre l’ excomunió.
El Concili recupera el què ja deien els primers escrits canònics: «el qui és la Paraula s’ha fet home» (Jn 1,14); «Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Co 2,9); «Us ho ben asseguro: des d’abans que Abraham nasqués, jo soc» (Jn 8,58); «Jo i el Pare som u» (Jn 10,30); Déu diu «del seu Fill: El teu tron, oh Déu, es manté pels segles dels segles, i el teu ceptre just és el ceptre del teu Regne» (He 1,8).
Que Jesús el Crist fos Déu i home és important perquè enalteix la condició humana, que ha estat creada i redimida pel mateix Déu. Els éssers humans estan estructurats amb anhels de infinit, i, en recerca constant de veritat i amor. És a dir: vers la Veritat, l'Amor i la Vida, que són Déu mateix. Per això, a més realització humana, més a prop s’està de Déu. «La glòria de Déu és que l'ésser humà visqui en plenitud!». (Ireneu de Lió. pare de l’Església)
El concepte bíblic de buidament (kenosis) ens ajudarà a entendre millor que els humans formen part de la divinitat, ocupant l’espai que Déu ens deixa de si mateix; «Ell, que era de condició divina [...] es va buidar, prenent la condició d'esclau» (Fl 2,6-7). El Concili Vaticà II ratificà les dues naturaleses de Jesús el Crist (Gaudium et Spes 22).

Notes de: Salvador Sol, sobre el 1r. Llibre de John P. Meier; Un judio marginal. Nueva visión del Jesús històrico.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada