diumenge, 8 de maig de 2016

Jesús en el diàleg interreligiós



Apunts,   13a  Trobada (Curs 2015-2016).
La cristologia sobre Jesús, el Crist, s’ha interpretat principalment a partir de la historia jueva i una geografia grecoromana i europeu. Els europeus han exportat aquesta visió de Jesús, en termes de colonialisme cultural, als distints punts de la terra, creient que la seva cultura era superior a la de la resta de pobles, als quals ha considerat primitius o en desenvolupament.
Però, predicar la Bona Nova no és igual que predicar el contingut conceptual d’un llibre, ni molt menys significa ensenyar una ideologia com a vehicle de salvació.
Les epifanies (manifestacions) de Jesús, en la cultura occidental, van associades a la manifestació de Crist. Però reconeixent que aquest concepte no s’entén en altres cultures. L’experiència de Crist que tenim els cristians, no esgota la seva realitat. Pau diu que Déu «ressuscità (Crist) d’entre els morts i el feu seure a la seva dreta dalt al cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur» (Ef. 1,20-23).
És paradoxal, doncs, que els cristians lluitin per a convertir en exclusiu aquell «nom que està per damunt de tot altre nom». Els cristians no ens podem sentir propietaris d’aquest símbol que anomenen Crist, perquè sobrepassa la nostra comprensió.
Si Crist, en llenguatge cristià, és el salvador de la humanitat i el redemptor i glorificador del cosmos, cal preguntar-se: qui és aquest Crist? Com podem explicar la manifestació d’aquest misteri que anomenen Crist a les altres religions, que també tenen diversos símbols als quals atribueixen una funció salvífica equivalent.
Però, pot ser que es tracti del mateix i únic Crist? No hi ha una resposta vàlida ni universal ni objectiva. Quan la qüestió es refereix al problema últim no es pot ser taxatiu, en una sola resposta. Sabem que «Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles» (He 13,8), però que la seva identitat, és una presència que es renova. De què parlem quan ens referim a Jesús? Què és aquest home, que va viure a Galilea i va morir a Jerusalem? Si pensem que la realitat d’una persona és només la seva existència històrica, estem eliminant a priori qualsevol resposta que no es redueixi a la historicitat de la persona, no al seu transcendent.
Si ens preguntem si les altres religions tenen el mateix Crist amb noms diferents, la resposta és no. Ells tenen les seves pròpies categories; Crist no és, i no té perquè ser el seu punt de referència. El que representa Crist en altres religions, ha de ser confrontat amb els noms de: Buda, Krishna, etc., que podrien, potser, ser equivalents, però no necessariament.
En relació al misteri últim, les altres religions usen, legítimament, un llenguatge diferent al cristià. Elles no identifiquen Crist amb Jesús, ni accepten el Déu trinitari.
El Concili Vaticà II, va definir l’Església com a poble de Déu oblidant-se de les altres cultures. Tanmateix, va eradicar l’axioma: extra ecclesiam, nula salus.
El Crist que ve de Jesús ens empeny cap a altres religions i a entendre que quan Jesús deia: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu», (Mt 25,40) es dirigia als qui no el coneixen, però també per a deixar clar als cristians que han de veure la presència de Crist en «l’altre», en tothom, en els més petit dels petits.
L’Encarnació és la realitat total del Logos: «misteri amagat des de l’origen dels segles en Déu» (Ef 3,9; Co 1,26) Però pretendre que el «tot» és exclusiu dels cristians, seria reduir el misteri de Crist a les nostres categories culturals i religioses, que no són universals
Notes de: Salvador Sol,  Raimon Panikkar: 10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de J.J. Tamayo Acosta

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada