diumenge, 29 de març de 2015

PENTECOSTA, L’EVANGELI DE LLUC


Apunts, 11a Trobada
 

La pasqua de Jesús posa fi als camins de l’espera. Per la història de la salvació el temps s’ha acomplert, tots som alliberats; ja no hi ha més història que el camí individual amb Crist.
 
Lluc, sembla ser el «el metge estimat» de qui parla Pau (Col 4,14). Oriünd d’Antioquia ciutat hel·lenitzada i pagana. Coneixia bé el llenguatge simbòlic de les Escriptures, en les que hi descobreix el designi amorós de Déu que no deixa de renovar les seves promeses.
 
Els escrits de Lluc van dirigits a unes comunitats que saben que no han estat acollits a l’Aliança per naixement (poble escollit) sinó per la gràcia de l’Esperit (conversió).
 
Lluc escriu el seu relat dividit en dos: «En el meu primer llibre he parlat, Teòfil, de tot el que Jesús va fer i va ensenyar fins al dia que fou endut al cel.» (Ac 1,1-2). Contempla: l’A.T. (Jesús, compliment de la promesa) i la  Història humana de Jesús: de l’Anunciació (Lc 1-2) a la Pasqua i Ascensió (Lc 24, 51). En aquest segon, escriu sobre el Temps de l’Església: la Pentecosta i l’acció missionera dels apòstols, des de Pere fins la predicació de Pau a Roma (Fets dels apòstols).
 
Per Lluc Roma és el símbol de l’imperi, des d’on cal irradiar l’evangeli del Regne: «quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra». (Ac 1,8).
 
L’Església és una realitat escatològica, que se situa entre el Jesús pasqual (Resurrecció-Ascensió) i el Crist, que tornarà gloriós al final del temps (Parusia).
 
Lluc ho explica així: S’apropava la pentecosta i els creients d’Israel tornaven a Jerusalem per a celebrar el naixement del seu poble davant Déu, al Sinaí. S’havien alliberat de l’esclavitud d’Egipte (pasqua jueva). Els deixebles de Jesús estaven reunits, tanmateix, en pregària: «I contínuament eren al temple beneint Déu» (Lc 24,53). Així és que «Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts». (Ac 2,1)
 
Els deixebles de Crist visqueren una forta experiència carismàtica, a través de signes antics:  «De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts». (Ac 2,2). I, «unes llengües com de foc» els va omplir de l’Esperit.
 
La Pentecosta s’ha presentat doncs, com el principi de l’Església universal. «Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: --¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? (Ac 2,5-8). Paraula oberta que inverteix la dispersió de Babel. (Gn 11,1-9)
 
Perquè sorgís l’Església, era necessària la teofania de «l’Esperit promès» (Ac 2,32),
 
Amb la Pentecosta culmina la història d’Israel, la seva llei particular, i l’aliança. Ara comença la nova història, la predicació de l’evangeli del Regne. (cf Ac 2) 
 
Les primeres esglésies (assemblea de creients-batejats) constituïren una humanitat perdonada, que per l’acció de l’Esperit iniciaren el nou tipus d’existència que és el tret més importants dels cristians, també d’avui: Alabar Déu amb alegria, pregar de manera nova i contribuir a l’expansió del Regne (regne de pau i de justícia) sobre el món.

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios

 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada