diumenge, 4 de desembre de 2011

SIGNIFICAT TEOLÒGIC DE LES ACTITUTS I COMPORTAMENT DE JESÚS

Sempre que parlem de Déu fem, d’alguna manera, teo-logia. Així, el teòleg Leonardo Boff, intenta donar explicacions a les actituds i comportament de Jesús. Perquè l’interès per les actituds i el comportament del Jesús històric parteix del següent pressupòsit: «En Jesús es revelà allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà en Déu». En el Jesús històric descobrim aquella manera de viure que Déu vol per a l’home; el nou Adam, com el descriu sant Pau. L’home perfecta, segons Dostoievski «Crec que no existeix res més bell, més profund, més atraient, més viril i més perfecte que Crist».
Un altre teòleg, Josep M.Rovira Bellosos ens diu: El que emergeix i s’expressà en Jesús ha d’emergir i expressar-se també en els seus seguidors: als apòstols, que ho han de deixar tot i als altres seguidors, als qui no obliga deixar el seu treball. (cf. Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, pág. 205).

El que viu Jesús és «la total obertura a Déu i als altres», «l’amor indiscriminat i sense límits». Un comportament que ens interpel·la a ser crítics enfront d’una situació, tant social com religiosa, que no encarna la voluntat de Déu.

La societat i la religió ens obliga al compliment d’unes lleis, moltes vegades injustes. El cristià ha de ser una persona lliura i alliberada, ens diu Boff. L’apòstol Pau confessa que «ja no està sota la llei» (Rm 6,15), sinó que se sotmet a la «llei de Crist» (1 Cor 9,21), que li permet -«ésser totalment lliure» (1 Cor 9,19). «Per què gaudim d’aquesta llibertat, Crist ens va fer lliures... i jamai ens haurem de deixar subjectar de nou al jou de la servitud» (Gál 5,1).

Amb Jesús, la religió: es desteologitza, i la voluntat de Déu s’haurà de buscar no només en els Llibres Sants, sinó principalment en la vida diària; es desmitologitza el llenguatge religiós usant expressions de les experiències comunes a tots; es desritualitza la pietat, insistint en que l’home/dona està sempre davant Déu i no solament quan va al temple a resar; s’emancipa el missatge de Déu de la seva relació amb una comunitat religiosa determinada, dirigint-la a cada home/dona de bona voluntat. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. (Mc 9,40-41); finalment, se secularitzen els mitjans de salvació (secularitzar vol dir fer-se laic), fent del sagrament de l’altre (sagrament del germà) l’element determinant per entrar en el regne de Déu. Un nou manament us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. (Jn 15,12)

Crist no vingué a fer més còmoda la vida dels homes/dones. Ben al contrari. En paraules del Gran Inquisidor de Dostoievski: «En vez de dominar la conciencia, viniste a profundizarla más; en vez de cercenar la libertad de los hombres, viniste a ampliarles el horizonte. Tu deseo era liberar al hombre para el amor. Libre debe seguirte, sentirse atraído y preso por ti. En lugar de obedecer las duras leyes del pasado, debe el hombre, a partir de ahora, con el corazón libre, decidir lo que es bueno y lo que es malo, teniendo tu ejemplo ante sus ojos».

Intentar viure un projecte semblant de vida és seguir a Crist, amb tota la plenitud del significat d’aquesta paraula -seguir i imitar Crist- inclou tot el Nou Testament. Seguiment que significa alliberament i experiència de la novetat d’una vida redimida i reconciliada, però també pot incloure, com a Jesús (Crist), persecució i mort.

Diu Dostoiewski, en retornar de la casa dels morts, la condemna a treballs forçats a Sibèria: «A veces Dios me envía instantes de paz; en estos instantes, amo y siento que soy amado; en uno de esos momentos compuse para mí mismo un credo, donde todo es claro y sagrado. Es un credo muy simple. Helo aquí: y me lo digo a mí mismo, con un amor más celoso que cuanto existe o puede existir. Y si alguien me probara que Cristo está fuera de la verdad y que ésta no se halla en él, prefiero permanecer con Cristo a permanecer con la verdad» (Correspondance I (Paris 1961) 157, en carta a la baronesa von Wizine).


Jesús desperta admiració en la gent que el veu i l’escolta
L’admiració és l’inici de la filosofia i de la cristologia. Admirar alguna cosa o a algú és captar cóm la llum brilla i resplendeix en ells; Si alguna cosa ens causa admiració, és perquè no s’enquadra en categories preexistents, sinó que emergeixen en tota naturalitat i originalitat.

Jesús va provocar gran sorpresa, perquè va trencar tots els esquemes d'interpretació donats. Ja essent un nen de dotze anys, els seus pares el busquen: (Lc 2, 46-47); A la sinagoga de Natzaret, (Mt. 13, 54-55); A la sinagoga de Cafarnaüm, (Mc 1, 23-28) Jesús «Parla en nom de Déu, amb un estil de gran sobirania, emprant frases com: Us ho asseguro..., i amplia el contingut dels Escrits: Però jo us dic... Segons la fe i la tradició jueves, això només ho pot fer Déu. En aplacar la tempesta al mar, els deixebles, admirats, exclamen: «Qui és aquest que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27; Mc 4,41; Lc 8,25).

Jesús té consciència que instaura el Regne. Està obert a tots: als pecadors públics i als recaptadors d'impostos -amb qui menja-, als observants de la llei i als fariseus, a les dones, i als estrangers i als nens. Fins i tot als guerrillers zelotes (zelosos per Jahvé). (Lc 6, 12-16)

Déu estima a tots i a tots convida al banquet escatològic, que té a veure amb l’hospitalitat Divina: I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel. (Mt 8, 11-12) 

Seguir la llei o la voluntat de Déu?. «I quina és la voluntat de Déu? –es pregunta Hans Kung- Jesús ho té clar: la felicitat dels homes» (H.Kung, ¿Qué es el mensaje cristiano?, Revista Concilium, nº 238 – 1970). 

Salvador Sol

1 comentari:

  1. Un text molt enriquidor i es que Dostoievski dona per a molt, fixeu-vos en una cossa; quan avui en dia hom cau en la pobresa no dirigeix la seva ràbia contra el que a segut la causa de la seva desgràcia, sinó més aviat contra tot símbol de transcendència, esperança, i contra tots els que diuen creure en un Déu. Però per contra vegem com Dostoievski es mou en la pobresa com peix a l’aigua, es como si de la pobresa en fes riquesa o lo que ens va voler dir que és en la pobresa on es pot trobar a l’altre, o lo que es lo mateix,,, a Déu (...)
    Jaume Rosal

    ResponElimina