NO SABEM ASSABORIR LA FE
Comentari a l’evangeli (Jn 4,5-42) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou» Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de marit", és veritat». Ella li diu: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu». Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo. Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet». Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet” Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».

Comentari.

Potser una de les desgràcies més grans del cristianisme contemporani és la manca d’«experiència religiosa». Són molts els qui es diuen cristians i, tanmateix, no saben què és gaudir de la seva fe, sentir-se a gust amb Déu i viure assaborint la seva adhesió a Jesús. Com es pot ser creient sense gaudir mai de l’amor acollidor de Déu?

El desenvolupament d’una teologia de caràcter marcadament racional i la importància que se li ha donat a Occident a la formulació conceptual ha portat sovint a entendre i viure la fe com una «adhesió doctrinal» a Jesucrist. Hi ha força cristians que «creuen coses» sobre Jesús, però no saben comunicar-se joiosament amb ell.

Una cosa semblant passa de vegades en la celebració litúrgica. S’observen correctament els ritus externs i es pronuncien paraules belles, però tot sembla esdevenir «fora» de les persones. Es canta amb els llavis, però el cor és absent. Es rep el Cos del Senyor, però no es produeix una comunicació viva amb ell.

És significatiu també el que passa amb la lectura de la Bíblia. Els avenços de l’exegesi moderna ens han permès conèixer com mai la composició dels llibres sagrats, els gèneres literaris o l’estructura dels evangelis. No hem après, però, a assaborir l’evangeli de Jesús.

Tot això produeix una sensació estranya. Es diria que ens estem movent a l’epidermis de la fe. A l’Església no hi falten paraules ni sagraments. Es predica tots els diumenges. Se celebra l´eucaristia. També hi ha batejos, primeres comunions i confirmacions. Però hi falta «alguna cosa», i no és fàcil dir exactament què. Això no és el que van viure els primers creients.

Necessitem una experiència nova de l’Esperit que ens faci viure per dins i ens ensenyi a «sentir i delectar-se de les coses internament», com deia Ignasi de Loiola. Ens falta assaborir allò que diem creure; tastar en nosaltres la presència callada però real de Déu. Ens manca espontaneïtat amb ell, confiança joiosa en el seu amor.

Aquesta experiència de Déu no és fruit dels nostres esforços i treballs. A l’Esperit cal «fer-li lloc» en la vida i en el cor, a les nostres celebracions i a la comunitat cristiana. L’Església dels nostres dies ha de sentir també avui les paraules de Jesús a la samaritana: «Si sabessis quin és el do de Déu…» Només quan s’obre a l’acció de l’Esperit el creient descobreix aquesta aigua promesa per Jesús, que esdevé dins nostre una «font d’on brollarà vida eterna».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 08 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “No sabem assaborir la fe” es fonament amb els fragments (5- 42) del capítol 4 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Un dels grans problemes dels nostres dies, és que tothom viu excessivament accelerat, perquè no tenim temps, o no sabem trobar-lo, per dedicar estones a la lectura, estones a la meditació o reflexió i estones a la pregaria. Aquestes mancances ens provoquen, especialment als que ens considerem cristians, una desconnexió per atendre les necessitats espirituals corresponents a la nostre condició de fills de Déu, s’entengui consciència o no 

Potser una de les desgràcies més grans del cristianisme contemporani és la manca «d’experiència religiosa». Són molts els qui es diuen cristians i, tanmateix, no saben què és gaudir de la seva fe, sentir-se a gust amb Déu i viure assaborint la seva adhesió a Jesús. Com es pot ser creient sense gaudir mai de l’amor acollidor de Déu? El desenvolupament d’una teologia de caràcter marcadament racional i la importància que se li ha donat a Occident a la formulació conceptual ha portat sovint a entendre i viure la fe com una «adhesió doctrinal» a Jesucrist. Hi ha força cristians que «creuen coses» sobre Jesús, però no saben comunicar-se joiosament amb ell.

Una cosa semblant passa de vegades en la celebració litúrgica. S’observen correctament els ritus externs i es pronuncien paraules belles, però tot sembla esdevenir «fora» de les persones. Es canta amb els llavis, però el cor és absent. Es rep el Cos del Senyor, però no es produeix una comunicació viva amb ell. És significatiu també el que passa amb la lectura de la Bíblia. Els avenços de l’exegesi moderna ens han permès conèixer com mai la composició dels llibres sagrats, els gèneres literaris o l’estructura dels evangelis. No hem après, però, a assaborir l’evangeli de Jesús.

Tot això produeix una sensació estranya. Es diria que ens estem movent a l’epidermis de la fe. A l’Església no hi falten paraules ni sagraments. Es predica tots els diumenges. Se celebra l´eucaristia. També hi ha batejos, primeres comunions i confirmacions. Però hi falta «alguna cosa», i no és fàcil dir exactament què. Això no és el que van viure els primers creients. Necessitem una experiència nova de l’Esperit que ens faci viure per dins i ens ensenyi a «sentir i delectar-se de les coses internament», com deia Ignasi de Loiola. Ens falta assaborir allò que diem creure; tastar en nosaltres la presència callada però real de Déu. Ens manca espontaneïtat amb ell, confiança joiosa en el seu amor.

Aquesta experiència de Déu no és fruit dels nostres esforços i treballs. A l’Esperit cal «fer-li lloc» en la vida i en el cor, a les nostres celebracions i a la comunitat cristiana. L’Església dels nostres dies ha de sentir també avui les paraules de Jesús a la samaritana: «Si sabessis quin és el do de Déu…» Només quan s’obre a l’acció de l’Esperit el creient descobreix aquesta aigua promesa per Jesús, que esdevé dins nostre una «font d’on brollarà vida eterna».

COMENTARIS

En aquesta homilia del tercer diumenge de Quaresma, se’ns exposen unes mancances religioses o de com viure la fe, que actualment patim com a conseqüència de la dinàmica accelerada que ens promouen els poders neocapitalistes i els seus mecanismes de propaganda de tot tipus, òbviament també subliminal, la qual cosa ens proporciona una mena d’asfíxia negativa, molt allunyada de realitat d’aquella relaxació que majoritàriament teníem a mitjà del segle passat, malgrat les greus mancances econòmiques que patíem la gran majoria,