GRATUÏTAT

Comentari a l’evangeli (Lc 14,1.7,14) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t'ha convidat et dirà: "Amic, puja més amunt". Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

Comentari

Hi ha una «benaurança» de Jesús que els cristians hem ignorat. «quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te». En realitat, se’ns fa difícil d’entendre aquestes paraules, ja que el llenguatge de la gratuïtat ens resulta estrany i incomprensible.

En la nostra «civilització del posseir», gairebé no hi ha res gratuït. Tot s’intercanvia, es presta, és degut o s’exigeix. Ningú creu que «és millor donar que rebre». Només sabem prestar serveis remunerats i «cobrar interessos» per tot allò que fem al llarg dels dies.

No obstant això, els moments més intensos i culminants de la vida són els que sabem viure la gratuïtat. Només en el lliurament desinteressat es pot assaborir el veritable amor, el goig, la solidaritat, la confiança mútua. Gregori Nacianzè diu que «Déu ha fet l’home cantor de la seva irradiació», i, certament, mai l’home no és tan gran com quan sap irradiar amor gratuït i desinteressat.

No podríem ser més generosos amb els qui mai no ens podran tornar el que fem per ells? No podríem acostar-nos als qui viuen sols i desvalguts, pensant només en el seu bé? Viurem sempre buscant el nostre interès?

Acostumats a córrer darrere de tota mena de goigs i satisfaccions, ens atrevirem a assaborir el goig amagat, però autèntic, que suposa el lliurament gratuït a qui ens necessita? Aquell seguidor fidel de Jesús que fou Charles Péguy vivia convençut que, a la vida, «qui perd, guanya».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 31 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Gratuïtat” té com a fonament els fragments (1.7-14) del capítol 14 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge 31 d’agost, ens fa un retrat del que han acabant sent els nostres hàbits, per cert força allunyats del missatge que Jesús en va deixar: Hi ha una «benaurança» de Jesús que els cristians hem ignorat. «quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te». En realitat, se’ns fa difícil d’entendre aquestes paraules, ja que el llenguatge de la gratuïtat ens resulta estrany i incomprensible.

En la nostra «civilització del posseir», gairebé no hi ha res gratuït. Tot s’intercanvia, es presta, és degut o s’exigeix. Ningú creu que «és millor donar que rebre». Només sabem prestar serveis remunerats i «cobrar interessos» per tot allò que fem al llarg dels dies.

No obstant això, els moments més intensos i culminants de la vida són els que sabem viure la gratuïtat. Només en el lliurament desinteressat es pot assaborir el veritable amor, el goig, la solidaritat, la confiança mútua. Gregori Nacianzè diu que «Déu ha fet l’home cantor de la seva irradiació», i, certament, mai l’home no és tan gran com quan sap irradiar amor gratuït i desinteressat.

No podríem ser més generosos amb els qui mai no ens podran tornar el que fem per ells? No podríem acostar-nos als qui viuen sols i desvalguts, pensant només en el seu bé? Viurem sempre buscant el nostre interès? Malauradament, malgrat manifestar-nos cristians, la nostra actitud segueix sent, majoritàriament egoista, o si més no, més majoritària de que caldria. 

Acostumats a córrer darrere de tota mena de goigs i satisfaccions, ens atrevirem a assaborir el goig amagat, però autèntic, que suposa el lliurament gratuït a qui ens necessita? Aquell seguidor fidel de Jesús que fou Charles Péguy vivia convençut que, a la vida, «qui perd, guanya».

Al·leluia Mt 11,29ab

Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus,

que jo soc benèvol i humil de cor.

Si llegim atentament el contingut dels paràgraf de la homilia del proper diumenge, com també els fragments de l’evangeli de Lluc, ens adonem que el nostre cristianisme té notables llacunes, llacunes que sense voler exculpar-nos, te l’origen en el com sens ofereix el missatge evangèlic que hauria de ser l’element central per a qualsevol que vulgui ser cristià. La realitat, és que majoritàriament és dóna més importància en el cerimonial litúrgic, sovint farcit d’excessiva parafernàlia, mentre que el què hauria de ser l’element central de tota missa dominical: l’evangeli, està limitat a la lectura del paràgraf corresponent que la Litúrgia, ha escollit i a unes homilies, massa sovint insípides i molt poc intel·ligibles. Homilies que, dissortadament no són formatives, donat que des de temps immemorials, depenen força del concepte cristià del capellà de torn, car no podem oblidar que tot i que l’evangeli no és l’element central de la missa, més d’una vegada, l’homilia pot esdevenir fins i tot negativa o deformadora pels participants de l’eucaristia dominical. Tant ha estat així que entre altres motivacions, les nostres noves generacions, ja ni s’hi apropen...            

QUINA TOLERÀNCIA?

Comentari a l’evangeli (Lc 13,22-30) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Vindrà gent d'orient i d'occident i s'asseuran a la taula en el Regne de Déu

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?». Ell contestà: «Correu, mireu d'entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.

Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: "Senyor obriu-nos". Ell us respondrà: "No sé d'on sou". Llavors començareu a dir-li: "Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers". Ell us respondrà: "No sé d'on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal".

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers».

Comentari.-

La tolerància ocupa avui un lloc eminent entre les virtuts més apreciades a Occident. Així ho confirmen totes les enquestes. Ser tolerant és avui un valor social cada cop més generalitzat. Les joves generacions ja no suporten la intolerància o la manca de respecte a l’altre.

Hem de celebrar aquest nou clima social després de segles d’intolerància i de violència, moltes vegades perpetrada en nom de la religió o del dogma. Com s’estremeix avui la nostra consciència en llegir obres com l’excel·lent novel·la L’heretge, de Miguel Delibes, i quin goig experimenta el nostre cor davant del seu cant apassionat a la tolerància i la llibertat de pensament.

Tot això no impedeix que siguem crítics amb un tipus de «tolerància» que més que virtut o ideal humà és desafecció envers els valors i la indiferència davant el sentit de qualsevol projecte humà: cadascú pot pensar el que vulgui i fer el que li doni la gana, ja que poc importa el que la persona faci amb la seva vida. Aquesta «tolerància» neix quan falten principis clars per a distingir el bé del mal o quan les exigències morals queden diluïdes o es mantenen sota mínims.

La veritable tolerància no és «nihilisme moral» ni cinisme o indiferència davant l’erosió actual de valors. És respecte a la consciència de l’altre, obertura a tot valor humà, interès pel que fa l’ésser humà més digne d’aquest nom. La tolerància és un gran valor no perquè no hi hagi cap veritat objectiva ni moral, sinó perquè la millor manera d’apropar-nos-hi és el diàleg i l’obertura mútua.

Quan no és així, aviat queda desemmascarada. Es presumeix de tolerància, però es reprodueixen noves exclusions i discriminacions, s’afirma el respecte a tothom, però es desqualifica i ridiculitza qui molesta. Com explicar que, en una societat que es proclama tolerant, broti de nou la xenofòbia o s’alimenti la burla de tot allò religiós?

A la dinàmica de la veritable tolerància hi ha un desig de cercar sempre el millor per a l’ésser humà. Ser tolerant és dialogar, buscar junts, construir un futur millor sense menysprear ni excloure ningú, però no és irresponsabilitat, abandó de valors, oblit de les exigències morals. La crida de Jesús a entrar per la «porta estreta» no té res a veure amb un rigorisme crispat i estèril. És una crida a viure sense oblidar les exigències, de vegades urgents, de qualsevol vida digna de l’ésser humà.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

EL FOC DE L’AMOR

Comentari a l’evangeli (Lc 12,49-53) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d'un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l'hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d'ara dins una mateixa casa n'hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra».

Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: "Ja ve la pluja". I efectivament, la pluja arriba. I quan el vent bufa del sud, dieu: "Farà calor". I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l'aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?».

Comentari

Fa por pronunciar la paraula «amor». Està tan prostituïda que hi cap el millor i el pitjor, el més sublim i el més mesquí. Tanmateix, l’amor és sempre a la font de tota vida sana, despertant i fent créixer el millor que hi ha en nosaltres.

Quan manca l’amor, manca el foc que mou la vida. Sense amor, la vida s’apaga, vegeta i s’acaba extingint. El qui no estima es tanca i s’aïlla cada cop més. Gira esbojarradament sobre els seus problemes i ocupacions, queda empresonat als paranys del sexe, cau a la rutina del treball diari: li falta el motor que mou la vida.

L’amor és al centre de l’Evangeli, no com una llei que cal complir disciplinadament, sinó com el «foc» que Jesús vol veure «encès» sobre la Terra, més enllà de la passivitat, la mediocritat o la rutina del bon ordre. Segons el Profeta de Galilea, Déu és a prop nostre buscant fer germinar, créixer i fructificar l’amor i la justícia del Pare. Aquesta presència d´un Déu que no parla de venjança, sinó d´amor apassionat i de justícia fraterna, és el més essencial de l´Evangeli.

Jesús contempla el món com a ple de la gràcia i de l’amor del Pare. Aquesta força creadora és com una mica de llevat que ha d’anar fermentant la massa, un foc encès que ha de fer cremar el món sencer. Jesús somia una família humana habitada per l’amor i la set de justícia. Una societat que cerca apassionadament una vida més digna i més feliç per a tothom.

El gran pecat dels seguidors de Jesús serà sempre deixar que el foc s’apagui: substituir la cremor de l’amor per la doctrina religiosa, l’ordre o la cura del culte; reduir el cristianisme a una abstracció revestida d’ideologia; deixar que es perdi el seu poder transformador. Tot i això, Jesús no es va preocupar primordialment d’organitzar una nova religió ni d’inventar una nova litúrgia, sinó que va encoratjar un «nou ésser» (P. Tillich), el naixement d’un home nou mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 17 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “El foc de l’amor” té com a fonament els fragments (49-57) del capítol 12 de l’evangeli de Lluc.

En l’homilia del proper diumenge, se’ns parla de l’amor, d’El foc de l’amor, entès com “el combustible” imprescindible, per tal d’evitar que el foc de l’amor s’apagui. Dissortadament, però, tal i com ens diu l’homilia, el mot “amor” avui està totalment prostituït: Fa por pronunciar la paraula «amor». Està tan prostituïda que hi cap el millor i el pitjor, el més sublim i el més mesquí. Tanmateix, l’amor és sempre a la font de tota vida sana, despertant i fent créixer el millor que hi ha en nosaltres. Quan manca l’amor, manca el foc que mou la vida. Sense amor, la vida s’apaga, vegeta i s’acaba extingint. El qui no estima es tanca i s’aïlla cada cop més. Gira esbojarradament sobre els seus problemes i ocupacions, queda empresonat als paranys del sexe, cau a la rutina del treball diari: li falta el motor que mou la vida.

L’amor és al centre de l’Evangeli, no com una llei que cal complir disciplinadament, sinó com el «foc» que Jesús vol veure «encès» sobre la Terra, més enllà de la passivitat, la mediocritat o la rutina del bon ordre. Segons el Profeta de Galilea, Déu és a prop nostre buscant fer germinar, créixer i fructificar l’amor i la justícia del Pare. Aquesta presència d´un Déu que no parla de venjança, sinó d´amor apassionat i de justícia fraterna, és el més essencial de l´Evangeli. Sortosament avui, majoritàriament, ja no se’ns parla amb el llenguatge que se utilitzava el segle passat i que se’n inculcava insistentment pels predicador en temps de quaresma: el càstig etern de l’infern. Certament eren altres temps i el “castic etern” era, a ben segur, una influència política del franquisme. La pregunta que va ensorrar aquella maliciosa afirmació, era i és: com pot ser que un Déu que és just i que ens estima a totes i a tots, ens pot condemnar eternament  al infern? 

Jesús contempla el món com a ple de la gràcia i de l’amor del Pare. Aquesta força creadora és com una mica de llevat que ha d’anar fermentant la massa, un foc encès que ha de fer cremar el món sencer. Jesús somia una família humana habitada per l’amor i la set de justícia. Una societat que cerca apassionadament una vida més digna i més feliç per a tothom. El somni de Jesús, dissortadament avui, els poderosos d’aquest nostre món, han aconseguit bloquejar-lo. No obstant, en la lluita contra aquests poders mesquins, és imprescindible que mai perdem l’esperança d’assolir un món més just amb la victòria de l’amor per damunt dels interessos mundans. 

El darrer paràgraf de l’homilia, ens convida no només a tenir esperança, sinó que tots els cristians d’arreu, siguem, en front de la trista realitat actual, fonamentalment analítics i crítics amb els “diagnòstics” que se’ns proposen, per tal que, com ens diu l’homilia esdevinguem un nou home-dona “mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia” : El gran pecat dels seguidors de Jesús serà sempre deixar que el foc s’apagui: substituir la cremor de l’amor per la doctrina religiosa, l’ordre o la cura del culte; reduir el cristianisme a una abstracció revestida d’ideologia; deixar que es perdi el seu poder transformador. Tot i això, Jesús no es va preocupar primordialment d’organitzar una nova religió ni d’inventar una nova litúrgia, sinó que va encoratjar un «nou ésser» (P. Tillich), el naixement d’un home nou mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia.

 Al·leluia Jo 10,27

Les meves ovelles reconeixen la meva veu, diu el Senyor;

també jo les reconec i elles em segueixen.

La setmana passada en el darrer comentari de l’homilia, feia esment a que és estèril voler valorar quina de les confessions cristianes, es podria considerar la més autèntica, la que segueix més fidelment el missatge de Jesús. Després de haver llegit i aprofundit amb l’homilia del proper diumenge, hom arriba a la conclusió que tal i com es dedueix del pensament de (P.Tillich), el millor cristianisme i el més fidel al testimoni i missatge de Jesús, no és el que ens proposen les diferents confessions cristianes, sinó el que al llarg de la història ens l’ha expressat les actituds individuals de notables dones i homes amb un testimoniatge autènticament propi de seguidors fidels de Jesús, justament perquè foren moguts radicalment pel foc de l’amor i la justícia.         

NO VIURE ADORMITS

Comentari a l’evangeli (Lc 12,32-48) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s'envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s'esgotarà; allà els lladres no s'hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l'amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l'hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?». El Senyor li respongué: «Qui és l'administrador fidel i prudent, a qui l'amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l'amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: "El meu amo triga a venir", i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L'esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l'amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l'amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d'aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d'aquells a qui ha prestat més».

Comentari

Un dels riscos que ens amenacen avui és caure en una vida superficial, mecànica, rutinària, massificada… No és fàcil d’escapar-se’n. Amb el pas dels anys, els projectes, les fites i els ideals de molta gent acaben apagant-se. Quanta gent acaba aixecant-se cada dia només per «anar fent».

On trobar un principi humanitzador, desalienant, capaç d’alliberar-nos de la superficialitat, la massificació, l’atordiment o el buit interior?

És sorprenent la insistència amb què Jesús parla d’estar vetllant. Es pot dir que entén la fe com una actitud vigilant que ens allibera del sense sentit que domina molts homes i dones, que caminen per la vida sense cap fita ni cap objectiu.

Acostumats a viure la fe com una tradició familiar, una herència o un costum més, no som capaços de descobrir tota la força que conté per humanitzar-nos i donar un sentit nou a les nostres vides. Per això és trist d’observar com força homes i dones abandonen una fe viscuda de manera inconscient i poc responsable per adoptar una actitud increient tan inconscient i poc responsable com la seva postura anterior.

La crida de Jesús a la vigilància ens demana despertar de la indiferència, la passivitat o la distracció amb què vivim sovint la nostra fe. Per viure-la de manera lúcida necessitem conèixer-la amb més profunditat, confrontar-la amb altres actituds possibles davant de la vida, agrair-la i procurar viure-la amb totes les conseqüències.

Aleshores la fe és llum que inspira els nostres criteris d’actuació, força que impulsa el nostre compromís de construir una societat més humana, esperança que anima tot el nostre viure diari.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert 

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 10 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “D’una manera més sana” té com a fonament els fragments (32-48) del capítol 12 de l’evangeli de Lluc.

En l’homilia del proper diumenge, se’ns diu sense embuts que ser cristians de conveniències per seguir la tradició familiar o, per dir-ho més gràficament, d’anar a missa els diumenges, és ser un cristià de conveniències o cristià a mig gas. La homilia es basa en les paràboles de l’evangeli de Lluc, que ens descriuen sense embuts quin és el missatge que ens va donar el mateix Jesús, en el qual descriu molt gràficament com i de quina manera ens hem de comportar si veritablement volem ser verdaders cristians.

Un dels cingles que ens amenacen avui és caure en una vida superficial, mecànica, rutinària, massificada… No és fàcil d'escapar-s'hi. Amb el pas dels anys, els projectes, les fites i els ideals de molta gent acabin apagant-se. Quanta gent s'acaba aixecant cada dia només per «anar fent». On trobar un principi humanitzant, desalienant, capaç d'alliberar-nos de la superficialitat, la massificació, l'atordiment o el buit interior?

És sorprenent la insistència amb què Jesús parla d'estar vetllant. Es pot dir que entén la fe com una actitud vigilant que ens allibera del sense sentit que domina molts homes i dones, que caminin per la vida sense cap fita ni cap objectiu. Acostumats a viure la fe com una tradició familiar, una herència o un costum més, no som capaces de descobrir tota la força que va explicar per humanitzar-nos i donar un sentit nou a les nostres vides. Per això és trist d'observar com força homes i dones abandonin una fe viscuda de manera inconscient i poc responsable per adoptar una actitud poc creient, inconscient i gens responsable com la seva postura anterior.

La crida de Jesús a la vigilància ens demana despertar de la indiferència, la passivitat o la distracció amb què vivim sovint la nostra fe. Aleshores la fe és llum que inspira els nostres criteris d'actuació, força que impulsa el nostre compromís de construir una societat més humana, esperança que anima tot el nostre viure diari.

Al·leluia Mt 24,42a.44

Vetlleu, estigueu a punt,

que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.

Malauradament és una realitat cada vegada més evident que cada cop són menys, el ciutadans de Catalunya i de la resta de l’estat, que es consideren cristians. Segons una enquesta recent, es consideren catòlics, només un 18% aproximadament. Personalment el terme catòlic té connotacions excloents i prefereixo parlar de cristians, o sigui seguidors de Jesucrist. Si be és cert que dissortadament el cristianisme està dividit en diferents confessions, també és cert que, amb matisos diferents uns i altres professen la seva fe en el missatge de Jesús, com també ho és que cap de les diferents confessions cristianes, pot afirmar que  la seva doctrina, la seva teologia o les seves maneres rituals d’expressar-se, són les verdaderes, car totes són institucions humanes, dirigides per humans amb el què aquesta naturalesa humana comporta de debilitats, o de maneres d’expressar quin són els conceptes més vitals del què fou el missatge de Jesús de Natzaret. Tant és així que no cal analitzar-ho en les demés confessions, car no és necessita sortir del cristianisme catòlic, hem pogut comprovar que segons siguin, o hagin sigut  els seus dirigents, posen més èmfasi vers una direcció doctrinal o una diametralment diferent. En qualsevol cas, és important saber que en totes o quasi totes, si hom intenta esbrinar, hi trobarà bisbes, sacerdots o laics modèlics, com també tot el contrari... o sigui fent funcions impròpies no del sacerdoci, sinó de qualsevol creient cristià.    

La malaurada realitat és que el neocapitalisme liberal, ha aconseguit des-cristianitzar-nos en benefici de la seva doctrina dogmàtica del consum, del divertiment i d’aconseguir des-humanitzar la societat.