Apunts

No tenim cap biografia de Jesús, però els investigadors n’han fet un quadre històric suficient on situar-lo històricament. Ningú dubta seriosament de la seva existència, entre 4 a.C i 30 d.C. Que era jueu, fill de Maria. Que visqué a Galilea -regió semi pagana, menyspreada per molts jueus-. Parlava arameu, però coneixeria l'hebreu. També sabem que després d'una vida ordinària de treballador, rebé el baptisme de Joan i començà una activitat de predicació, amb petites paràboles extretes de l'observació atenta de la naturalesa i de la vida.

El tema central de tota la seva predicació és l'arribada del Regne de Déu.

Realitzà curacions inexplicables per a demostrar l'acció salvadora de Déu.

Els miracles, ocupen un lloc tan important en els evangelis que és impossible rebutjar-los tots. L'estudi crític pot fer-nos dubtar de l’autenticitat de la narració, però, en conjunt, no és legítim negar l'activitat miraculosa de Jesús.

I és també un fet segur que morí crucificat pels romans, acusat de revolucionari polític. Poca cosa més ens poden dir els investigadors. Però pels evangelis sabem que va ser un home singular. Un personatge sociològicament inclassificable.

Jesús no és un sacerdot pertanyent a l'alta classe sacerdotal ni a les modestes famílies de la tribu de Leví. Jesús és un laic, un seglar dins de la societat jueva. (He 7, 13-14). No obstant això, s'atreveix a criticar l'actuació dels sacerdots que havien convertit la litúrgia del temple en un mitjà d'explotació dels pelegrins. (Mc 11, 15-19). 

Jesús no és un saduceu de l'alta aristocràcia jueva. Molt conservadors. I proclius a mantenir el seus interessos col•laborant amb les autoritats. Jesús es manté lliura i s’enfronta a les autoritats romanes quan s'oposen a la seva missió. (Lc 13, 31-33). Ell era d’origen modest, sense un denari i, tractà Herodes de guineu. (Mt 22, 23-33)

Jesús no és un fariseu. Gent de classe mitjana, molt influent, que vivien en petites comunitats. Escrupolosament religiosos, dedicats a l’estudi de la Torà i evitant tenir tracte amb gent pecadora. Jesús es mou lliurement en ambients de pecadors -publicans, lladres i gent de mala fama-. Condemna amb fermesa la teologia farisea del mèrit, d'aquells homes que se senten segurs davant Déu i superiors als altres  (Mt 5, 20-48) i rebutja la hipocresia de reduir la religió a un conjunt de pràctiques externes, lluny d’una vida de justícia i amor. (Mt 23, 1-30)

Jesús no és un terrorista zelota. No va prendre part activa en el moviment de resistència armada per establir per la força el regne messiànic. El Regne que predica no accepta la violència. (Lc 20, 24-25) / (Lc 22, 24-27) Malgrat que el seu missatge supera profundament els ideals del zelotes, va ser acusat de revolucionari. 

Jesús no és monjo de Qumran. Aquesta comunitat religiosa vivia al desert, a la vora del Mar Mort, separada de la resta del poble, amb una vida d'observança rigorosa de la Llei, dejunis i purificacions rituals. Jesús no volgué organitzar una comunitat de gent selecta, separada dels altres. Jesús es dirigeix a tot el poble, especialment als pecadors (Lc 5, 32). La primacia de l'amor i el perdó de la seva predicació el distancien profundament de l'ambient que es respirava a Qumran. Jesús tampoc no viu retirat al desert com Joan el Baptista. Els seus deixebles no dejunen. (Mc 2,18-20). Jesús participa en banquets amb gent de mala fama. (Mt 9, 10-13).

Jesús no és un rabí encara que alguns contemporanis l'hagin anomenat així. No es dedica, com un rabí, a interpretar fidelment la Llei de Moisès per aplicar-la a les diverses circumstàncies de la vida. Jesús parla amb una autoritat desconeguda, sense necessitat de citar cap mestre anterior a ell, i, fins i tot, sense apel•lar a l'autoritat de Moisès. (Mc 1, 22)

Jesús no és un profeta més. És cert que va ser considerat pels seus contemporanis com un profeta de Déu (Mt 21, 11)  i en la seva actuació emprà un estil profètic com aquells homes portadors de l'Esperit del Senyor i portaveus de la Paraula de Déu per al poble. Però Jesús no té necessitat de legitimar la seva predicació al•ludint a una trucada rebuda de Déu («Això diu el Senyor», «Escolteu el que diu el Senyor», «És oracle del Senyor») com feien els profetes del primer Testament. (Am 7, 15), (Is 6, 8), (Jr 1, 4-5). Ell s’expressa en una fórmula típica seva, totalment desconeguda en la literatura profètica i que manifesta una autoritat plena i sorprenent: «En veritat, en veritat us dic». Jesús anuncia una cosa nova: el regne de Déu comença ja a ser realitat.

ADVENT: UN CRIT DE DENÚNCIA I D’ESPERANÇA.

El Baptista denuncia la injustícia del poble d’Israel perquè els poderosos i els ocupants espolien els pocs recursos de la gent, convertint-los en esclaus a la seva pròpia casa, i marginen els malalts, allunyant-los de les ciutats y del temple. Per això Joan no es cansa de repetir: Convertiu-vos! Però era una veu que clamava en el desert. Ni els sacerdots, ni els poderosos ni els ocupants li van fer cas. Però com ha escrit algú, «les veus que són de denúncia i que reclamen rectitud, justícia i equilibri saben (també avui) que parlen en el “desert”». Joan insistia: aplaneu els camins del Senyor! I, encara que no el vegeu el qui ve després de mi ja és entre vosaltres.

Advent és aquests temps de deixar enrere el viure d’esquena a la voluntat de Déu, immergir-se en les aigües del Jordà, i estar a punt per a rebre la Bona Nova de Betlem.

Per Advent anem encenent ciris, com feien aquells avantpassats nòrdics que encenien fogueres esperant que el sol, després del fosc hivern tornés a brillar. El cristians esperem celebrar la vinguda al món de qui és la llum, però aquesta llum deixem que il·lumini verdaderament les nostres vides?. Pagola ho ha dit d’una forma ben clara: «A les nostres comunitats estem necessitats d'aquests testimonis de Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig del poble jueu, ens anima a despertar avui en l'Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de la foscor dels nostres temps necessitem testimonis de la llum».

Ho denunciava Paul Claudel, quan dirigint-se a nosaltres, els cristians, ens preguntava: «vosaltres que teniu la llum, què en feu? Els cristians d’avui, aquesta  pregunta encara ens interpel·la. Què fem de la Llum que ens dona vida?, què en fen de la nostra fe...? Per ajudar-nos a respondre’ns personalment aquesta pregunta és pel que ens agrada celebrar la Trobada Eucarística d’Advent, com ho feien les primeres comunitats de fe cristianes, amb lectures, pregàries i eucaristia. La intenció és poder apropar-nos al misteri del Déu fet home, que equival a penetrar en el misteri del Pla de Déu. Conscients de que mai ho aconseguiren del tot, aquí a la terra.

Temps de denúncia, hem dit, i d’esperança. Però també temps de renúncia i penitència. Molts dels batejats per Joan després anaven al desert, com va fer Jesús, en record d’aquell poble que fugint de l’esclavitud del Faraó cercava la terra promesa. Rentar-se a les aigües del Jordà per a desprendre’s del que no té sentit i merèixer descobrir el misteri.

Avui, la societat secularitzada ens presenta un Nadal amb llums artificials, guarniments de posar i treure, i anuncis que ens inviten a “regalar Nadal”, com si es tractés d’una mercaderia. Però Nadal no es regala, Nadal es viu i es testimonia; és un fet transcendent indemostrable, un acte de fe. Segarra, en el seu poema, ens diu que; «L'àngel ha parlat, l'estrella ha anunciat, el gall ha cantat, però el misteri és lluny encara». Què ens falta per a descobrir l’esperit de Nadal? Potser entendre el que ens diu Julio Ciges en la seva felicitació des de la parròquia Maria Immaculada de Vera (València): «La Salvación viene desde lo pequeño, lo marginal, lo que es nada. Navidad es estar al raso junto a quienes nada son, nada tienen, nada pintan en nuestra sociedad». Que aquests Nadal ens apropi a l'amor de Déu, que és l'autèntica llum del món; la que de debó ens il·lumina.

Salvador Sol

SIGNIFICAT TEOLÒGIC DE LES ACTITUTS I COMPORTAMENT DE JESÚS

Sempre que parlem de Déu fem, d’alguna manera, teo-logia. Així, el teòleg Leonardo Boff, intenta donar explicacions a les actituds i comportament de Jesús. Perquè l’interès per les actituds i el comportament del Jesús històric parteix del següent pressupòsit: «En Jesús es revelà allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà en Déu». En el Jesús històric descobrim aquella manera de viure que Déu vol per a l’home; el nou Adam, com el descriu sant Pau. L’home perfecta, segons Dostoievski «Crec que no existeix res més bell, més profund, més atraient, més viril i més perfecte que Crist».

Un altre teòleg, Josep M.Rovira Bellosos ens diu: El que emergeix i s’expressà en Jesús ha d’emergir i expressar-se també en els seus seguidors: als apòstols, que ho han de deixar tot i als altres seguidors, als qui no obliga deixar el seu treball. (cf. Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, pág. 205).

El que viu Jesús és «la total obertura a Déu i als altres», «l’amor indiscriminat i sense límits». Un comportament que ens interpel·la a ser crítics enfront d’una situació, tant social com religiosa, que no encarna la voluntat de Déu.

La societat i la religió ens obliga al compliment d’unes lleis, moltes vegades injustes. El cristià ha de ser una persona lliura i alliberada, ens diu Boff. L’apòstol Pau confessa que «ja no està sota la llei» (Rm 6,15), sinó que se sotmet a la «llei de Crist» (1 Cor 9,21), que li permet -«ésser totalment lliure» (1 Cor 9,19). «Per què gaudim d’aquesta llibertat, Crist ens va fer lliures... i jamai ens haurem de deixar subjectar de nou al jou de la servitud» (Gál 5,1).

Amb Jesús, la religió: es desteologitza, i la voluntat de Déu s’haurà de buscar no només en els Llibres Sants, sinó principalment en la vida diària; es desmitologitza el llenguatge religiós usant expressions de les experiències comunes a tots; es desritualitza la pietat, insistint en que l’home/dona està sempre davant Déu i no solament quan va al temple a resar; s’emancipa el missatge de Déu de la seva relació amb una comunitat religiosa determinada, dirigint-la a cada home/dona de bona voluntat. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. (Mc 9,40-41); finalment, se secularitzen els mitjans de salvació (secularitzar vol dir fer-se laic), fent del sagrament de l’altre (sagrament del germà) l’element determinant per entrar en el regne de Déu. Un nou manament us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. (Jn 15,12)

Crist no vingué a fer més còmoda la vida dels homes/dones. Ben al contrari. En paraules del Gran Inquisidor de Dostoievski: «En vez de dominar la conciencia, viniste a profundizarla más; en vez de cercenar la libertad de los hombres, viniste a ampliarles el horizonte. Tu deseo era liberar al hombre para el amor. Libre debe seguirte, sentirse atraído y preso por ti. En lugar de obedecer las duras leyes del pasado, debe el hombre, a partir de ahora, con el corazón libre, decidir lo que es bueno y lo que es malo, teniendo tu ejemplo ante sus ojos».

Intentar viure un projecte semblant de vida és seguir a Crist, amb tota la plenitud del significat d’aquesta paraula -seguir i imitar Crist- inclou tot el Nou Testament. Seguiment que significa alliberament i experiència de la novetat d’una vida redimida i reconciliada, però també pot incloure, com a Jesús (Crist), persecució i mort.

Diu Dostoiewski, en retornar de la casa dels morts, la condemna a treballs forçats a Sibèria: «A veces Dios me envía instantes de paz; en estos instantes, amo y siento que soy amado; en uno de esos momentos compuse para mí mismo un credo, donde todo es claro y sagrado. Es un credo muy simple. Helo aquí: y me lo digo a mí mismo, con un amor más celoso que cuanto existe o puede existir. Y si alguien me probara que Cristo está fuera de la verdad y que ésta no se halla en él, prefiero permanecer con Cristo a permanecer con la verdad» (Correspondance I (Paris 1961) 157, en carta a la baronesa von Wizine).

Jesús desperta admiració en la gent que el veu i l’escolta

L’admiració és l’inici de la filosofia i de la cristologia. Admirar alguna cosa o a algú és captar cóm la llum brilla i resplendeix en ells; Si alguna cosa ens causa admiració, és perquè no s’enquadra en categories preexistents, sinó que emergeixen en tota naturalitat i originalitat.

Jesús va provocar gran sorpresa, perquè va trencar tots els esquemes d'interpretació donats. Ja essent un nen de dotze anys, els seus pares el busquen: (Lc 2, 46-47); A la sinagoga de Natzaret, (Mt. 13, 54-55); A la sinagoga de Cafarnaüm, (Mc 1, 23-28) Jesús «Parla en nom de Déu, amb un estil de gran sobirania, emprant frases com: Us ho asseguro..., i amplia el contingut dels Escrits: Però jo us dic... Segons la fe i la tradició jueves, això només ho pot fer Déu. En aplacar la tempesta al mar, els deixebles, admirats, exclamen: «Qui és aquest que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27; Mc 4,41; Lc 8,25).

Jesús té consciència que instaura el Regne. Està obert a tots: als pecadors públics i als recaptadors d'impostos -amb qui menja-, als observants de la llei i als fariseus, a les dones, i als estrangers i als nens. Fins i tot als guerrillers zelotes (zelosos per Jahvé). (Lc 6, 12-16)

Déu estima a tots i a tots convida al banquet escatològic, que té a veure amb l’hospitalitat Divina: I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel. (Mt 8, 11-12) 

Seguir la llei o la voluntat de Déu?. «I quina és la voluntat de Déu? –es pregunta Hans Kung- Jesús ho té clar: la felicitat dels homes» (H.Kung, ¿Qué es el mensaje cristiano?, Revista Concilium, nº 238 – 1970). 

Salvador Sol

JESÚS VA VENIR PER SER I VIURE A CRIST

   Reflexions  

Sense negar l’absoluta humanitat de Jesús, Leonardo Boff afirma que: «va venir per ser i viure a Crist, no per a predicar-lo». (L. Boff, Jesucristo y la liberación del hombre). En l’evangeli de Joan trobem tres moments en què es reconeix el seu messianisme: quan Joan el Baptista, veient-lo, profetitza: «Mireu l'anyell de Déu!». (Jn 1,36); quan Andreu diu al seu germà Simó (que esdevindrà Pere): «Hem trobat el Messies». (Jn 1,41); quan la samaritana li diu: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit i Jesús li contesta: Soc jo, el qui et parla». (Jn 4, 26).

En les comunitats de cultura hel·lenista s’empra la paraula Crist per a referir-se al terme hebreu Messies, que significa ungit. La unció simbolitza la introducció d’una influència sacramental o divina; la unció és el poder de Déu que vessa la seva gràcia sobre l’home elegit perquè dugui a terme una missió a favor del poble. 

Les Escriptures donen al Messies atributs de rei, governant o restaurador. I, també, de servent sofrent. Tot això serà atribuït, d’alguna manera a Jesús, pels seus apòstols i seguidors, en descobrir en ell signes messiànics. D’on treu, sinó, l’autoritat amb que supera la llei, i estableix les bases del Regne? El que per Pere és un moment d’inspiració que el fa exclamar: «Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu» (Mt 16,16), esdevindrà afirmació rotunda en Pau: «Déu l’ha ressuscitat» (Ac 2,24). I, Pere, quan dirigint-se als jueus els diu: «La dreta de Déu l'ha enaltit» (Ac 2,33). I, «Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d’Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquests Jesús que vosaltres vau crucificar» (Ac 2,36)

Pau ens diu que: «Ell (Jesús) és la imatge del Déu invisible». (Co 1, 15). Jesús ens ensenya a viure segons la voluntat de Déu; és l’expressió de l’home autèntic creat a imatge i semblança de Déu. Jesús inicia el camí del Regne i, seguin els escrits de Boff, «sent realitzada la seva missió on veu homes que el segueixen i practiquen [...] allò que ell va viure i anunciar».

Això està clar; Jesús no és exclusivista. Quan «Joan (l’apòstol) digué a Jesús: --Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: --No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres». (Mc 9,38-40)

El messianisme de Jesús s’orienta a tots, però d’una manera especial al pobres i marginats, perquè Déu vol que tota la humanitat tingui salut i sigui feliç. «I, és evident (senyala Boff) que la felicitat de l’home només es pot trobar si s’obre a l’altre que és tant com obrir-se a Déu». «Hi ha un pecat radicalment mortal: el pecat contra l'esperit humanitari». «Us ho asseguro (diu Jesús): tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). I, recordem que: «En el atardecer de nuestras vidas se nos juzgará en el amor» (S. Juan de la Cruz)

El missatge messiànic més clar és el Sermó de la Muntanya, en que Jesús sent misericòrdia per aquells que ploren, pels humils, pels qui tenen fam i set de ser justos, pels compassius, pels nets de cor, pels qui treballen per la pau, pels perseguits pel fet de ser justos i, pels qui, per la seva causa, seran insultats, perseguits i calumniats. «Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel». (cf. Mt 5,1-12)

Mateu ho deixa aquí, però a l’evangeli de Lluc (Lc 6,24-26) hi trobem unes lamentacions de Jesús (que alguns en diuen maleurances), i són aquestes:  

·    Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!

·    Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam!

·    Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu!

·  Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!

Boff conclou que en el Sermó de la Muntanya «no es pot parlar de lleis, sinó de l’amor que supera totes les lleis». El manament de l’amor (fins i tot als enemics) és el compendi de la vida messiànica de Jesús.

Salvador Sol

cristiansxxigracia@ono.com  

LA PREDICACIÓ DE LA PASQUA

Apunts

Pasqua no només significa el pas de mort a vida, i glorificació de Jesús en el Crist, sinó que també el pas de la covardia a l’alliberament dels apòstols. González Faus ha escrit que «La predicació cristiana comença amb la Resurrecció de Jesús». I, que. «La crítica històrica està d’acord en que els discursos del llibre dels Fets dels apòstols són fidels en aquest punt»

Pau recorda als cristians de Corint la primera predicació de l’evangeli: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat;
ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, (1Co 15, 3.-4)

Segons González FausLa, la Resurrecció de Jesús implica dues coses:

        - L’anunci que Jesús viu; «seu a la dreta del Pare»

       - Que la vida nova com la que ara viu Jesús està també destinada a nosaltres; «hem ressuscitat amb Crist».

D’aquesta afirmació se’n deriven dues conseqüències:

1.- «Déu, en destinar per a tots la vida ressuscitada de Jesús, ha perdonat als seus botxins». I, cal considerar que botxins ho som tots, en certa manera, perquè «seguim crucificant a tants cristus sofrents.

2.- «Jesús, el Primogènit d’aquesta vida nova, tornarà aviat per endur-nos tots amb Ell fins a la Vida definitiva. [...] Això va fer que l’Església primitiva tingués una actitud expectant i una oració que deia, i encara diem: Vine, Senyor Jesús!.   

Els morts ressuscitaran

Pau renya als corintis, dient-los: Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. (1Co. 15, 12-14)

Creure en la resurrecció dels morts és el fonament de la nostra fe en Crist. Ressuscitar amb ell i participar de la vida eterna (La Vida), és un misteri. Però: Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. (1Co 15, 19)

Crist és el Senyor de l’Univers. A ell se li sotmetran les nacions i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. [...] Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus. (1Co 15, 23-25)

Avui el què no es científic no ens ho arribem a creure. La racionalitat s’imposa. Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» (1Co 15, 35). La resposta de Pau és extemporània: Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta. (1Co 15, 36-37).

I de forma més didàctica, afegeix: Noteu-ho bé, germans: aquest cos de carn i sang no és capaç de posseir en herència el Regne de Déu; un cos corruptible no pot heretar la vida incorruptible. I ara us vull revelar un designi secret: no tots morirem, però tots serem transformats. (1Co 15, 50-51).

La pasqua jueva commemora l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte. La Pasqua cristiana significa l’alliberament de la mort.  Per això els cristians podem preguntar: Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? (1Co 15, 55).

Salvador Sol

QUI ETS TU, JESÚS DE NATZARET?

Apunts

En aquesta trobada hem aprofundit en la personalitat de Jesús de Natzaret a partir d’uns textos de Leonardo Boff, (Jesucristo y la liberación del hombre, Ediciones cristiandad. Madrid 1981. págs. 110-125)

Abans de descobrir la “condició divina” de Jesús, en els evangelis ens el presenten com  l’«aparició de la bondat i l’amor de Déu als homes».

Jesús no vol enganyar ningú pintant un món de color de rosa; no el descriu «ni pitjor ni millor del que és. No moralitza. I, s’enfronta a la realitat amb un extraordinari equilibri». «En ell es manifesta el que hi ha de més diví en l’home i el que hi ha de més humà en Déu».

Jesús manifesta un gran «equilibri i sentit comú». «Les seves paraules són concretes i el seu comportament realista»; ell ens implica a «prendre una decisió davant Déu».

«Les seves determinacions són incisives i directes: «Reconcilia’t amb el teu germà!» (Mt 5,24b); «No juris mai» (Mt 5,34-37); «no oferiu resistència al mal» (Mt 5,39-42); «estimeu als vostres enemics» (Mt 5,44); «que la teva ma esquerra no sàpiga què fa la dreta»(Mt 6,2-4).

Jesús va més enllà del compliment de la llei. «No n’hi ha prou de dir no mataràs o no cometràs adulteri, la ira i la mirada cobdiciosa ja són pecat. Per què? Doncs perquè no n’hi ha prou en combatre les conseqüències, primer cal eliminar les causes» (Mt 5,22.28)

Té una actitud decidida. Entrant al temple «va treure els qui hi compraven i venien [...] Diu l’Escriptura: el meu temple serà anomenat “casa d’oració”, però vosaltres l’heu convertit en una cova de lladres» (Mt 21,12.13).

Jesús és com un Rabí, però a diferència d’aquests que només interpreten la Sagrada Escriptura, ell «llegeix també la voluntat de Déu». A la gent els captiva el sentit comú de les seves paraules i entenen la seva raó, lliure de prejudicis, i el seu comportament al costat dels més desvalguts. 

«Jesús no vol dir coses noves, ni apel·la mai a una autoritat superior vinguda de fora per a reforçar la seva pròpia autoritat i doctrina. [...] No vingué a ensenyar una nova moral» sinó a predicar i viure allò que els homes/dones ja saben, ho haurien de saber, però no practiquen: “La regla d’or de la caritat”: «Tracteu als altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,31). Boff ens recorda que abans de Jesús aquesta màxima ja la recomanaven: Teles de Mileto; Pitacos; Confuci; Isòcrates. També a l’Índia, en el Mahabarata, hi ha escrit: «Aprèn la summa de la llei, i quan l’hagis après pensa en ella: allò que odies no ho facis a ningú». El mestre de l’apòstol Pau, Hillel, donà com a resposta a un pagà que li prometé convertir-se al judaisme si li explicava tota la llei mentre pogués mantenir-se en un sol peu. Hillel li va dir: «No facis als altres allò que tu no vols que et facin. En això queda resumida tota la llei. Tot el demés són comentaris».   

Jesús diu veritats que la gent entén, com quan els diu que: «No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya» (Mt 5,14); quan ordena estimar als enemics i ho justifica dient:  «Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors!» (Lc 6, 32,33). Quan Prohibeix a l’home tenir més d’una dona, perquè:  «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar [...] per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi». (Mc 10,4-9)

Salvador Sol

L’IMPACTA DE LA RESURRECCIÓ

Apunts

«La primera comunitat va anar descobrint el misteri clos en Jesús a partir d’una doble experiència: el contacte amb Jesús durant la seva vida i la seva exaltació després de l’execució a la creu». J.A.Pagola

Una vegada més el grup hem triat com a tema del curs un escrit de Pagola que ens parla de cristologia, de l’impacta que la resurrecció del Mestre va causar en els primers cristians.

Cal recordar que els amics de Jesús, la nit que va ser pres van fugir, que Pere el negà tres vegades i que cap dels apòstols va estar al peu de la creu mentre Jesús agonitzava. Però sorprenentment van tornar a Jerusalem per a reflexionar sobre el que Jesús els havia dit i intentar comprendre el misteri d’aquella resurrecció. «Recolliren la seva paraula no com el record d’un difunt sinó com un missatge alliberador confirmat per Déu mateix» 

Un dia Pere i Joan van al temple i es troben un home invàlid que els demana caritat. Pere li diu que no té or ni plata però que li donarà el què té, i invocant Jesús el Natzarè li mana que s’aixequi i camini. Pere ja és un home de fe profunda. La gent admira el seu poder, Pere els adreça aquestes paraules: «Vosaltres vau matar el qui obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts; nosaltres en som testimonis. Gràcies a la fe en el seu nom, Jesús ha restablert l'home que ara veieu i que tots coneixeu: aquesta fe, que ve per ell, l'ha curat completament davant de tots vosaltres». (Hc 3,15-16)

Alguns han considerat la fe com una veritat privada, indemostrable. Però a diferència de les veritats públiques o científiques, que són coneixement, aquelles s’expressen en conviccions. I, com diu José Ignacio González Faus, en defensa de les conviccions hi ha homes i dones que han donat i donen la vida.

S’havia acomplert la promesa. Pau ho diu als gàlates: «Així la benedicció d’Abraham, destinada a tots els pobles, s’ha complert per Jesucrist, i hem rebut per la fe l’Esperit que Déu havia promès» (Ga 3, 14) I, imbuïts d’aquesta fe, els primers cristians van anar inculturant el missatge, més enllà de les fronteres del Poble Escollit. Així, en les comunitats d’origen jueu es reconegué que Jesús era verdaderament el Messies esperat. Havien entès que no era com ells l’esperaven i que l’alliberament els vindria de la ma del regne de Déu que es començava a construir. Per aquests creients jueus Jesús esdevenia el Fill de David, el Fill de Déu, el Servent de Jahvé, el Summe sacerdot... Mentre que en les comunitats de cultura grega, com explica Leonardo Boff, els atributs divins eren: el Crist, la Imatge del Déu invisible, el Primogènit de tota la creació, el Cap de tot... Dins de les cultures respectives els primers cristians «proclamaven una mateixa fe». Déu ens ha parlat en aquest home; la Paraula s’ha fet carn. En Jesús hi havia la vida (des del principi) «i la vida era la llum dels homes» (Jn 1,4). Boff ha escrit: «En Jesús, Déu s’ha fet home per a la nostra salvació».

«El missatge de Jesús suposa la radical i total alliberament de tots els elements alienants que es donen en la condició humana» L’home alliberat, Pau ens el presenta com l’home nou, i el regne és la «nova creació reconciliada amb sí mateix i amb Déu» Per Pagola, equival a dir que «la fe cristiana no consisteix en acceptar un conjunt de veritats teòriques sinó en acceptar Crist, creure en Crist i descobrir en ell l’última veritat». «El cristià és, per tant, un home/dona que en mig dels fracassos i dificultats de la vida i enfront de diferents promeses de salvació, espera de Crist ressuscitat la salvació definitiva».

Salvador Sol